L’única notícia certa que se’n té és que el 1362 estigué al monestir florentí de la Santa Trinità en companyia de Gherardello. És possible que es tracti de Niccolò, cantor de laudes a Florència el 1393. Com que tant ell com Bartolino da Padova posaren música al madrigal La fiera testa, és possible que ambdós es coneguessin. El text del madrigal ataca la família Visconti, la qual cosa permet pensar que fou escrit a Perusa cap al 1400, època d’oberta hostilitat entre les ciutats de Milà i Florència. La producció coneguda de Niccolò és recollida per diversos manuscrits procedents de la Toscana. Es tracta de 18 madrigals, 24 ballate i 4 caccie. En els primers s’hi reconeix la influència de Jacopo da Bologna i de Giovanni da Cascia. El seu estil és senzill, amb alguns motius en imitació que es concentren a la part del ritornello ; tots són a dues veus excepte un, O sommo spechio, que és a tres veus. Entre les ballate destaquen les d’extensió curta, denominades ballatae minimae, de les quals fou el principal creador. Algunes, com ara Donna, posso io sperare, es desenvolupen en forma de diàleg. Les caccie són a tres veus; en destaca La fiera testa, que mètricament és un madrigal. De la popularitat de les seves obres, n’és un exemple el fet que Prodenzani l’esmenti en els seus escrits i que algunes de les seves composicions donessin lloc a laudes, evidentment amb text canviat i de caràcter religiós.