Vida
Alumne de F. Fenaroli al Conservatorio di Santa Maria di Loreto a Nàpols, el 1772 fou nomenat organista de la catedral de Torre Annunziata. L’any 1781 estrenà la seva primera òpera (Montezuma) al Teatro San Carlo de Nàpols amb un notable èxit, i a partir d’aquest moment les òperes de Zingarelli foren representades als principals teatres italians, en particular a Milà i Torí. El 1790 es traslladà a París, però l’ambient revolucionari el feu tornar a Itàlia i el 1794 fou nomenat mestre de capella de la catedral de la Santa Casa a Loreto (Ancona). Aquí escriví l'Annuale di Loreto, un cicle de 541 composicions que acompanyen tot l’any litúrgic. El 1804 passà a ocupar el mateix càrrec a San Pietro, a Roma, i el 1813 tornà a Nàpols com a director del Real Collegio di Musica. Tres anys més tard fou nomenat mestre de capella de la catedral de la ciutat.
Al llarg de la seva carrera Zingarelli compongué una quarantena d’òperes, que foren ben rebudes pel públic italià de l’època -en particular destaquen Quinto Fabio (1794), Giulietta e Romeo (1796) i Edipo a Colono (1802)-, basades en llibrets mitològics, on feu un gran ús dels esquemes i recursos estilístics de l’escola napolitana, a vegades introduint-hi elements trets directament de W.A. Mozart. La perfecta caracterització i expressió dels elements tràgics (en les opere serie) i còmics (en les buffe) és el tret més destacat de la seva producció operística.
L’altre gran bloc de la producció musical de Zingarelli correspon a la música religiosa, en la qual anteposà els aspectes funcionals de suport de les celebracions litúrgiques a la independència artística de les composicions. Per aquesta raó utilitzà indistintament tant elements de l’escola de Palestrina com l’estil concertante. Al llarg de la seva vida també compongué sonates i simfonies, a més de mantenir una important activitat pedagògica. Entre els seus alumnes destaquen F. Morlacchi, V. Bellini i S. Mercadante.
Obra
Òpera
Unes 40 òperes, entre les quals: Montezuma (1781); Armida (1786); Artaserse (1789); Antigone (1790); Annibale in Torino (1792); Alzira (1794); Quinto Fabio (1794); Giulietta e Romeo (1796); Andromeda (1796); Il ratto delle Sabine (1799); Edipo a Colono (1802); Il bevitore fortunato (1803); Il ritorno di Serse (1809); Berenice Regina d’Armenia (1811); Malvina (1829)
Música religiosa
8 oratoris (entre els quals: La passione di Gesù Christo, 1787; La riedificazione di Gerusalemme, 1812; Il sacrificio d’Abramo, ~1815); 23 misses, 58 misses de glòria, 15 rèquiems, nombroses seccions de missa, uns 55 magníficats, 23 tedèums, centenars de salms
Música vocal profana
Prop de 20 cantates (entre les quals: Pigmalione, 1779; Il trionfo d’amore, ~1785; Telemaco, ~1793; La nascita del Re di Roma, ~1811); nombroses àries de concert, duets i tercets
Música instrumental
Prop de 70 simfonies, la majoria de les quals d’un sol moviment; 7 qt. de c.; 10 sonates per a instr. de teclat (7 per a org., 3 per a pno.); 11 pastorals per a pno./org.