Des de molt jove mostrà una gran vocació per la poesia i el teatre, però poc després de traslladar-se a Roma el 1807 per estudiar dret, abandonà la universitat i dirigí el seu interès cap a la música. A la capital italiana fou deixeble de G. Janacconi (composició). Del 1812 al 1815 estudià amb G. Paisiello a Nàpols, on estrenà la seva primera òpera: I solitari di Scozia (1815). Tot i que aconseguí un cert èxit amb obres com Zadig ed Astartea (1825), Giuletta e Romeo (1825) i Marco Visconti (1838), la seva activitat més reconeguda fou la de professor de cant, que dugué a terme a Venècia, Trieste, Viena, París i Londres. El 1835 tornà a Itàlia com a professor del Conservatori de Milà, on feu importants reformes i organitzà representacions d’òpera entre els alumnes. Escriví el llibre de caràcter didàctic Metodo pratico di canto italiano per camera (1832), que encara avui és una obra de referència per a l’ensenyament del cant.