nocturn

Música

Als segles XIX i XX, denominació que rebien diversos tipus de composicions, generalment per a piano, que, d’alguna manera, evoquen la nit.

El primer a posar aquest nom a les seves obres fou J. Field, que en els seus 18 nocturns per a piano (1813-35) explorà les possibilitats sonores que li oferien les innovacions tècniques de l’instrument. La maduresa d’aquest gènere arribà amb els vint-i-un nocturns de Chopin i, posteriorment, comptà amb les valuoses aportacions de R. Schumann, F. Liszt, G. Fauré, F. Poulenc, A. Skr’abin, etc. A més de nocturns per a piano, també se n’han escrit per a diferents formacions instrumentals i vocals, entre els quals els Trois nocturnes, per a orquestra i cor de dones, de C. Debussy.