Serveix per a facilitar la recitació de les lliçons, i en general dels textos bíblics, tant en els ritus cristians com en l’hebreu. Els signes que utilitzen els diferents tipus de notació ecfonètica comprenen lletres, punts i traces semblants als neumes, que probablement reprodueixen els gestos de les mans del director del cor. El seu significat no sempre és clar. Entre les més antigues destaca la notació siríaca, codificada abans del segle V i desenvolupada de manera completa abans del segle XI; utilitza més de trenta signes, si bé la meitat estan en funció dels més importants. Es diu que la notació hebrea fou inventada per la família Ben Ašer, i que substituí la babilònica i la palestina; encara segueix en ús, i n’hi ha de tres tipus segons que s’utilitzi en els llibres poètics de l’Antic Testament, en els altres textos bíblics o en els textos rabínics. La notació bizantina, origen de totes les notacions ecfonètiques dels països eslaus, sembla que fou inventada al segle VIII i que es mantingué en ús fins al segle XV; recull una sèrie de fórmules melòdiques de tradició oral, que són funcionals respecte a la puntuació del text. Entre els segles X i XV, certs llibres litúrgics del ritu romà utilitzaven un tipus de notació ecfonètica un xic heterogènia, amb un nombre de signes no superior generalment a tres o quatre.
f
Música