Tenint en compte el seu traçat, pot ser d’accents, com per exemple la notació hispana, o de punts, com l’aquitana. Hi ha notacions els neumes de les quals són disjunts, com en el cas de la paleofranca i la lorena, i d’altres en què els neumes són conjunts, com en la de Sankt Gallen, en la francesa i en la primitiva catalana (notació catalana). Entre les notacions de l’Europa central la més important és la de Sankt Gallen, sorgida al monestir del mateix nom i que és una de les més antigues; s’estengué per Suïssa, el nord d’Itàlia i l’est de França, i influí en el desenvolupament de les notacions particulars dels països germànics i Hongria. A Occitània, i a partir del segle XII també a Hispània, la notació en ús fou l’aquitana. A les regions franceses del nord destaquen dos tipus de notació: la lorena i la francesa. A Itàlia, des de Roma i Florència fins a Sicília, s’adoptà la notació beneventana, mentre que al nord del país la notació pròpia més característica fou la novalesa. A la Península Ibèrica, la litúrgia visigoticomossàrab utilitzà un tipus de notació particular, amb dues versions diferents: la que apareix en els manuscrits de l’àrea d’influència de Toledo té els neumes de tipus horitzontal, mentre que en la dels manuscrits lleonesos i de la Rioja els neumes presenten un traçat vertical. Des del segle X, l’Església Ortodoxa grega escriví els seus cants en un tipus de notació neumàtica que deriva de l’ecfonètica; després de passar per diversos estadis evolutius, segueix encara en ús. Russos, búlgars i serbis foren convertits al cristianisme pels grecs, per la qual cosa n’adoptaren la notació, que, al contrari de la d’origen bizantí, gairebé no evolucionà.
f
Música