Els membres més destacats d’aquella tendència estètica foren H. von Bülow, P. Cornelius, J.J. Raff i K. Tausig. Qui definí l’ideari estètic del grup fou, però, el crític musical K.F. Brendel (1811-1868), des de les pàgines de la "Neue Zeitschrift für Musik", la revista iniciada per R. Schumann a Leipzig i on es publicaren bona part dels escrits wagnerians. En realitat, més que assenyalar un programa estètic concret, un dogma de composició, cal parlar de la posició liberal i progressista dels membres de la Nova Escola, de la seva preferència pel poema simfònic -en un particular aliatge que unia les obres de H. Berlioz, Liszt i Wagner com a referents modèlics de l’escola- i també pel drama musical wagnerià entès com a única proposta de futur, i, per contra, del rebuig a determinats gèneres considerats com a conservadors, cas de la música de cambra. En el si del Romanticisme és sempre present la dualitat contraposada entre conservadors i revolucionaris, entre clàssics i innovadors, entre formalistes i idealistes, entre música absoluta i música programàtica. La Nova Escola Alemanya, segons les manifestacions de Brendel, era plena de "futur"; només els seus integrants sentien la passió pel progrés, de manera que el mot "romàntic" ja no tenia el mateix significat que havia tingut els anys trenta: allò "modern" era la posició intermèdia que mirava cap al futur. Enfront dtendència hi ha les figures de J. Brahms, J. Joachim, E. Hanslick i d’altres, amb trets més classicitzants que s’oposaven, relativament, als primers. Fins i tot la historiografia de l’època prengué posicions políticament: a la simfonia neoclàssica de Brahms s’oposà el model progressiu d’A. Bruckner i, després, de G. Mahler o R. Strauss; al lied de Brahms es feu contraposar l’obra de H. Wolf. En certa manera, el panorama germànic es veié distorsionat per aquests enfrontaments; no s’hi valien termes mitjans: o bé s’era progressista de la Nova Escola Alemanya, o bé s’adoptaven els postulats més conservadors del manifest del 1860 de Joachim i Brahms.