També s’aplica a les formacions musicals amb vuit components. El repertori instrumental inclou obres per a octets de vent sol, de corda sola i per a diferents combinacions d’aquests instruments. Entre els primers es troben les serenates KV 375 (1781) i KV 388 (1782) de W.A. Mozart i l’opus 103 (1792) de Beethoven, per a dos oboès, dues trompes, dos clarinets i dos fagots (harmoniemusik). D’altra banda, I. Stravinsky compongué el seu octet (1923) per a flauta, clarinet, dos fagots, dues trompetes i dos trombons. Dels octets per a corda sola (quatre violins, dues violes i dos violoncels), cal destacar l’opus 20 (1825) de F. Mendelssohn com també les obres de N. Gade, D. Šostakovič i G. Enesco. Alguns compositors (L. Spohr, M. Peragallo) han tractat l’octet en forma de doble quartet. El cas més excepcional és l’obra de D. Milhaud, resultant de la interpretació simultània dels seus quartets de corda núms. 14 i 15 (1948-49). La combinació de corda i vent amb més tradició és la integrada per dos violins, viola, violoncel, contrabaix, clarinet, trompa i fagot, gràcies a les aportacions de F. Schubert (D803), L. Spohr (Op. 32), I. Xenakis, etc. Són diverses les formes que pot adoptar un octet: sonata, altres estructures amb diferents moviments (divertimento, serenata, etc.), preludi, scherzo, etc.
m
Música