La tradició prové de les odes gregues de Píndar (segle VI-V aC) i d’Horaci (segle I aC). La seva temàtica és variada, i es pot categoritzar en anacreòntica (inspirada en els poemes lleugers i sensuals d’Anacreont), pindàrica (sobre les virtuts dels herois a la manera de Píndar), moral (seguint Horaci), sagrada i amorosa. Durant el Renaixement es produí una recuperació del gènere, i els seus paràmetres s’incorporaren a la poètica vulgar. P de Rostand en fou un dels poetes més representatius al segle XVI. Paral·lelament, alguns músics de l’època posaren música polifònica a les odes clàssiques. A l’Anglaterra del segle XVII es conreà molt l’oda pindàrica, amb Ben Jonson com a principal exponent del gènere, i músics com M. Locke, H. Cooke, J. Blow o H. Purcell compongueren música per a odes. Aquesta composició es continuà conreant durant el Classicisme, el Neoclassicisme i el Romanticisme. En el cas d’Alemanya destaquen els poemes de Goethe i Schiller, molt utilitzats pels liederistes de l’Escola de Berlín. L. van Beethoven utilitzà l’oda An die Freude ('A la joia') de Schiller per a la seva Novena Simfonia.
f
Música