Al segle XVIII solia rebre el nom de serenata (W.A. Mozart: Il re pastore, 1775). Generalment els efectius instrumentals es limiten a una orquestra de cambra, amb un nombre petit de cantants (G. Donizetti: Rita, obra pòstuma, 1860). Al segle XX, les creixents dificultats d’escenificació feren renéixer l’interès per l’òpera de cambra (G.C. Menotti: The Telephone, 1946, i Amahl and the Night Visitors, 1951; F. Poulenc: La voix humaine, 1958). A Catalunya, aquesta solució ha estat adoptada també per diversos autors (X. Montsalvatge: Una voce in off, 1961; D’Arquer: Una jornada con-Vincent, 2001).
f
Música