El nom ve d'oratorio, lloc d’oració. Encara que en temps anteriors existiren formes musicals afins a l’oratori, fou a mitjan segle XVI que iniciatives com la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri institucionalitzaren la lectura dramatitzada i cantada de textos sacres per a grups de seglars. Sovint se cita la Rappresentazione di anima e di corpo (1600), d’E. de’Cavalieri, com a primera mostra del gènere, en la qual destaca la utilització dels nous recursos dramàtics del moment, com el recitativo. Ja des d’aleshores es manifesta la vinculació de l’oratori amb l’òpera, de la qual es distingeix per les obligacions que comporten els temes sacres i per l’absència d’aparell escènic (cosa que comporta sovint la incorporació d’un narrador). Al segle XVII, a Itàlia es feu la distinció entre l'oratorio latino i l'oratorio volgare, aquest darrer en llengua italiana. G. Carissimi a Roma i, més tard, M.A. Charpentier a París són dos dels grans mestres de l’oratori llatí. A Roma, F. Rossi i B. Pasquini foren compositors destacats de l’oratori italià, gènere que es va estendre per Europa, com demostren les obres que A. Draghi escriví a Viena. Les Històries de H. Schütz poden considerar-se també oratoris. Al final del segle XVII A. Scarlatti i els compositors de l’Escola Napolitana incorporaren als seus oratoris les característiques formals pròpies de les seves òperes. Els oratoris compostos per G.F. Händel a Londres, entre els quals destaca el cèlebre Messiah (1742), són algunes de les obres culminants del gènere en el període Barroc tardà. Els oratoris de J.S. Bach són propers a les seves cantates (l'Oratori de Nadal és, en realitat, un cicle de sis cantates per a les diverses celebracions del període nadalenc).
Durant les seves estades a Londres, F.J. Haydn conegué els oratoris de Händel i els adoptà com a model per a Die Schöpfung ('La Creació') i Die Jahreszeiten ('Les Estacions'), les seves dues obres mestres tardanes, la popularitat de les quals afavorí la continuïtat del gènere durant el segle XIX. Mentre que L. van Beethoven només compongué un oratori (que no es considera una de les seves obres més importants), F. Mendelssohn feu reviure l’oratori de tipus händelià (Paulus, Elias). R. Schumann compongué importants oratoris (sense donar-los aquest nom) utilitzant temes de tipus literari o llegendari (Das Paradies und die Peri, ’El Paradís i la Peri'; Der Rose Pilgerfahrt, ’El pelegrinatge de la rosa'). H. Berlioz, F. Liszt, C. Franck o C. Saint-Saëns són altres dels compositors d’oratoris del segle XIX.
Al segle XX, l’oratori també tingué vigència. Alguns dels representants del gènere són A. Schönberg (l’inacabat Die Jakobsleiter, ’L’escala de Jacob'), Honegger (Le Roi David, Jeanne d’Arc au bûcher), P. Hindemith (Das Unaufhörliche, ’L’infinit') o M. Tippett (A Child of Our Time). I. Stravinsky considerà el seu Oedipus Rex una òpera oratori, recordant així les relacions històriques entre ambdós gèneres. La denominació ’oratori’ seria potser estranya de trobar entre els compositors d’avantguarda, però hi ha obres com Il canto sospeso, de L. Nono, o el Requiem für einen jungen Dichter ('Rèquiem per a un jove poeta mort'), de B.A. Zimmermann, que reuneixen les característiques pròpies del gènere.
L’oratori fou conreat amb molt de retard als Països Catalans, excepte al País Valencià, on la Congregació de l’Oratori era activa des de temps molt antics, i on el primer oratori es documenta ja al segle XVII: la Historia de Joseph, de Ll. V. Gargallo. Al Principat, els primers foren els de F. Valls, J. Caselles i Josep Picanyol. Per llur qualitat destaquen els italianitzants de D. Terradelles (Giuseppe riconosciuto, estrenat a Nàpols el 1736) i els de Manuel Gònima (El velloncito de Gedeón, 1745), M. Junyent (El triunfo de Judith, 1786), J. Balius (San Francisco de Paula, 1784) i F. Queralt, autor de disset oratoris, escrits entre el 1771 i l’inici del segle XIX. Al segle XIX destacaren quatre oratoris d’estil italià de C. Baguer (1804-07), els de F. Andreví i els d’A. Oller i Biosca; a més, són especialment notables els de F. de P. Sánchez Gavagnach, com Incarnatio (1891), d’una gran bellesa. Al segle XX abunden les obres amb argument sacre que hom pot qualificar d’oratoris. Els més destacats són El Pessebre, de Pau Casals, i Verge Maria (1968), de Manuel Blancafort.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Carreras i Bulbena, Josep Rafael: El oratorio musical: desde su origen hasta nuestros días, L’Avenç, Barcelona 1906
- Ortells, Antoni Teodor
- Ferrer, Maria Teresa: Oratorio Sacro a la Pasión de Cristo Nuestro Señor, Ajuntament de València, Valencia 2000
- Gargallo, Lluís Vicent
- Bonastre i Bertran, Francesc: Historia de Joseph: oratori de Lluís Vicenç Gargallo, ca. 1636-1682, Diputació de Barcelona, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1986