És un terme completament en desús actualment, però al segle XIX i a la primera meitat del segle XX fou molt més emprat que el d’organologia. En aquest sentit, Felip Pedrell (Organografía musical antigua española, 1901) diu que "no tan usada como la voz organografía, aceptan otros musicógrafos la palabra organología". L’ús que Pedrell fa de la paraula musicógrafo mostra, a més, que el mateix dilema existent entre organografia i organologia es donava -simultàniament- entre altres termes de construcció similar, com musicologia i musicografia, musicòleg i mú sicògraf, etc. (no cal dir que, a l’igual d’organologia, acabaren imposant-se musicologia, musicòleg, etc.).
Atès que, en el terreny de la biologia, organologia i organografia designen l’estudi dels òrgans dels animals o de les plantes, el mateix Pedrell proposà de complementar ambdós termes amb l’adjectiu musical, sempre que fossin utilitzats en aquest sentit. Així, definí el que anomenà organografia musical com "el arte de describir los instrumentos de música, estudiar sus orígenes, construcción y sucesivas y progresivas transformaciones, é historiar el proceso técnico de sus acoplamientos polifónicos" (obra citada).