El nom d’orgueneria és relativament modern, i està vinculat al naixement de la indústria, quan a aquesta s’incorporà també la construcció massiva d’instruments, la qual desplaçà la fabricació artesanal que havia predominat fins llavors en el món dels orgueners, que té els seus precedents menys incerts en el moment de l’acceptació oficial de l’orgue per l’Església Catòlica de Roma, al concili de Milà (1287). Els documents més antics esmenten sovint el títol de magister organorum (Lleida 1279) o bé magister in organis (cort de Jaume II, 1318), sense definir si es tracta del constructor o del sonador, ambdós conceptes coincidents ben sovint en la mateixa persona, sota el nom ambigu d’organista (nom que, per acabar-ho de complicar, també s’aplicava al compositor d'organa -vegeu organum-). Un text de la seu de Saragossa de l’any 1464 esmenta "Johan de Prussia, organero"; el 1499, a Sóller, es documenta un pagament "a mestre Jaume organer... en paga prorata dels orgues ha fet", i el 1513, a Sant Boi de Llobregat, apareix "a coneguda de degut organé".
Si la resta dels instruments musicals són fets a mida de la persona, a escala humana, l’orgue es construeix a escala i proporció d’un recinte gran o molt gran, generalment una església o un auditori, d’arquitectura, mides, condicions acústiques i espais molt diversos. L’orguener ha de tenir la capacitat d’assumir tots aquests aspectes per tal d’establir un projecte que satisfaci totes les conveniències, ja que cada orgue és una peça única, amb unes funcions musicals i socials ben concretes, imbricada en un espai determinat. D’aquí que ja el gran orguener mallorquí Jordi Bosc i de Verí definís l’orgueneria com "un arte que comprehende las partes más delicadas y ocultas de la Física y Mathemática". Per això l’orguener ha de tenir coneixements -tant històrics com tècnics i pràctics- de disseny i arquitectura, però també de fusteria i ebenisteria, mecànica i pneumàtica, fosa i treball de l’estany, música, acústica, harmonització i afinació, electricitat i electrònica, organització empresarial, i, ensems, ha d’estar dotat d’una excel·lent oïda.
Antigament es confiava l’execució del moble exterior a un escultor o tallista, d’acord amb el disseny de l’orguener. Així es troben famosos tallistes com els Carbonell, Tramulles, Agustí Pujol, Sunyer, etc., i pintors com els Huguet, Serra, Bermejo o Pere Serafí. Actualment l’orguener coordina el treball de tot un seguit d’especialistes, amb el benentès que és ell qui dona el toc definitiu a l’element més característic de l’instrument: el so.
Tècnica i processos de construcció
Els processos de construcció d’un instrument mitjà, una vegada se n’han determinat les característiques principals en un projecte (emplaçament, nombre i qualitat dels jocs, teclats, etc.), poden ser molt variats i a voltes, fins i tot, simultanis. Alguns processos es poden dur a terme al mateix taller i d’altres s’encomanen a empreses especialitzades en un procés determinat. Generalment es comença amb la construcció dels salmers, que determinen la configuració bàsica de cada cos d’orgue amb llurs proporcions. A continuació es fabrica tot l’utillatge relacionat amb el salmer, els tiradors de registre o els motors de les corredores, el postatge de tubs, les reduccions, els balancins, les diverses mecàniques subsidiàries dels diferents teclats, etc., que, juntament amb les plaquetes o els tiradors de registre, a més de tot l’utillatge de les diverses combinacions i els acoblaments, constituiran la consola i tota la infraestructura de l’orgue. Simultàniament, o no (depèn de la capacitat del taller), es pot construir el sistema de manxes i portavents que alimenten l’instrument d’aire a partir del motor ventilador que genera el vent. Les seccions especialitzades dels tubers aporten tota la canonada de l’orgue, tant la dels tubs d’estany, a partir de l’elaboració pròpia de la planxa, com la dels tubs de fusta, per part dels fusters. Un cop feta la preharmonització dels tubs en el maniquí, ja es pot procedir al muntatge de l’instrument al mateix taller, requisit indispensable per al bon acoblament de les seves parts, especialment de la transmissió mecànica teclat-salmer, i per a establir una primera afinació. L’harmonització i l’afinació, treballades pel mateix orguener, acabaran proporcionant el so definitiu i particular de tot l’instrument un cop aquest resti emplaçat al seu lloc definitiu.
Història
Vegeu l’apartat història i estils de l’article orgue.
Bibliografia
- Bédos de Celles, F.: L’art du facteur d’orgues, París 1766-78
- Hamel, M.: Nouveau Manuel Complet du Facteur d’Orgues, 4 vols., Encyclopédie Roret, París 1849
- Tafall y Miguel, M.: Arte Completo del Constructor de Órganos, Santiago de Compostel·la 1876 (ed. facsímil per la Xunta de Galícia, 1996)