Inicià els estudis musicals a la seva ciutat natal, on cursà piano amb Vicente Scaramuzza, i més tard estudià harmonia i composició amb Erwin Leuchter, vienès emigrat a l’Argentina que havia estat alumne d’Alban Berg, a través del qual s’inicià en el dodecatonisme. De petit fou considerat un nen prodigi. Gràcies a una beca concedida per la Fundació Williams viatjà als Estats Units, on amplià els estudis de piano amb Simon Barer a la Juilliard School de Nova York. Posteriorment feu carrera internacional com a solista de piano, amb concerts als Estats Units i a l’Amèrica del Sud. La dècada de 1960 abandonà la música pel cinema, i dirigí els curtmetratges Moto perpetuo (1959, premiat al Festival de Mar del Plata), Ramón Gómez de la Serna (1964, premiat al Festival de Sant Sebastià) i El mundo mágico de Ramón (1965), sobre aquest escriptor, i els llargmetratges El perseguidor (1962) i Dale nomás (1974), a més de nombrosos episodis de la sèrie televisiva El amor tiene cara de mujer (1964-67). Els anys setanta retornà a la música com a pianista del Teatro Colón de Buenos Aires. El cop d’estat, el règim militar i la crisi econòmica el decidiren a emigrar. Establert a Barcelona el 1989, fou pianista principal del Gran Teatre del Liceu durant els següents quinze anys. Es dedicà així mateix a la composició, i escriví una seixantena de peces, de les quals destaquen Improvisos para orquesta de cámara (1978), Concierto para piano y orquesta, les 33 Variaciones sobre un tema de Beethoven (1986), l’òpera de cambra La venganza de Carmen (1986), tres sonates per a piano, i quatre quartets de corda. La primera òpera que escriví, La almohada del deseo, fou estrenada en versió reduïda.