El nombre de parts serveix habitualment per a caracteritzar una peça polifònica. Així, es parla d’una fuga a tres parts, d’un cànon a quatre parts, d’una invenció a dues parts, etc. Cal tenir present que, en aquest context, el terme ’part’ sempre es pot substituir per la paraula ’veu', potser més freqüent en les llengües romàniques. Es distingeixen diferents modalitats de part: es parla de part lliure o complementària per a designar aquella veu o aquelles veus que, en un context imitatiu, com ara un cànon, no participen del principi imitatiu; de part principal o part secundària, i de parts reals per a designar el nombre de parts que componen un contrapunt una vegada descomptats els doblatges a l’8a o a l’uníson. Així, si de quatre parts n’hi ha dues que doblen a l’8a les altres dues, es parlarà d’un contrapunt a dues parts efectives, tot i la presència de, per exemple, quatre instruments diferents. Actualment, en un contrapunt a tres o quatre parts, aquestes prenen, en funció de la tessitura o de la posició que ocupen, el nom de les cordes vocals. D’aquesta manera, encara que l’obra sigui instrumental (com ara una fuga per a tecla de J.S. Bach) es parla de la part de soprano, contralt, tenor o baix.
Antigament, les designacions de les parts no tenien necessàriament relació amb la seva tessitura o posició. De fet, en els inicis de la polifonia (segles IX-XI) es denominava vox principalis la part que executava el cant pla i vox organalis la part que doblava la primera, sense considerar quina ocupava la posició més aguda. Posteriorment, les parts s’indicaren amb els termes cantus i discantus o cantus i organum (segle XII); tenor, duplum (o motetus), triplum, quadruplum (segle XIII); discantus, tenor i contratenor (1300-1450), i finalment, superius, altus, tenor i bassus (1450-1600), designacions que foren els antecedents de la nomenclatura moderna. Cal assenyalar que també s’utilitza el terme part per a anomenar el pentagrama o pentagrames corresponents a un instrument, sigui executat per un instrumentista (la part de violí, de piano, etc.) o per més d’un (la part de tenors, la part de violoncels).