Els primers documents que es coneixen sobre l’escriptura de la dansa i la coreografia daten del segle XV: Manuscrit de Bourgogne (1460); De arte saltandi et choreas ducendi, de Domenico da Piacenza (1462); De pratica seu arte tripudii, de Guglielmo Ebreo (1463); Il perfetto ballerino, de Rinaldo Rigoni (1468), i Il libro dell’arte del danzare (1460), d’Antonio Cornazano (1429-84). L’any 1588 Thoinot Arbeau publicà Orchésographie, ou Traité en forme de dialogue par lequel toutes personnes peuvent facilement apprendre et pratiquer l’honneste exercise des danses, i el 1688 aparegué Le livre de la contredanse du roy, d’A. Lorin, obres que, a més de compilar diferents danses, n’explicaven els passos i les figures coreogràfiques. Les primeres notacions presentades en forma de partitura coreogràfica sortiren de la mà de Raoul-Auger Feuillet el 1700, amb la publicació de Choréographie ou l’art d’écrire la danse... Aquestes anotacions representaven el dibuix coreogràfic de la dansa acompanyat d’una partitura musical. El 1852, el coreògraf A. Saint-Léon creà la seva pròpia notació coreogràfica, que definí com a Sténochoréographie. Posteriorment el ballarí i coreògraf rus Vladimir Ivanovic Stepanov escriví Alphabet des mouvements du corps humain (1892), el mètode del qual fou aplicat al Teatre Imperial de Sant Petersburg, on Stepanov exercia com a mestre de ball. El 1928 Rudolf van Laban inventà el seu propi sistema de notació, anomenat kinotografia o Labanotació. Així mateix, posteriorment aparegueren nous sistemes i noves formes d’escriptura, com les de P. Conté (1931), R. Benesh (1955) i N. Eshkol i A. Wachman (1958).
f
Música