El pedaler té la funció de complementar les possibilitats musicals d’un instrument que disposi ja d’un o més teclats manuals i està especialment vinculat a la història de l’orgue. En els exemplars més antics conservats pot consistir en una limitada sèrie de llistons de fusta que sobresurten de la part frontal de l’orgue, que accionava un joc de bordons greus (pedal). Durant els segles XVI i XVII anaren apareixent pedalers més complets, que permetien tocar-hi una melodia com a cantus firmus, una de les seves principals aplicacions musicals. Fins al segle XVIII acostumaven a tenir tecles molt curtes, per a ser tocades amb la punta del peu, i de forma variable. En l’orgue ibèric podien ser rectangulars, com ho eren també a Itàlia, o bé amb un cap arrodonit, en forma de bolet, com en el conservat a Torredembarra. També era variable l’extensió, que oscil·lava entre una única octava diatònica d’alguns exemplars barrocs fins a les dues octaves cromàtiques o més. Fou als països germànics on es desenvoluparen els pedalers més complets, amb tecles més allargades per tal de facilitar la seva localització sota els peus, i on els compositors en feren més ús i els assignaren veus melòdiques senceres, que requerien una ràpida alternança dels dos peus (J.S. Bach). A Catalunya no aparegué un pedaler cromàtic de dues octaves fins al segle XIX (Vic) i, ultrapassant aquesta extensió, fins el 1908, en l’orgue Walcker del Palau de la Música de Barcelona. Durant el període romàntic es construïren pedalers amb tecles especialment allargades, al mateix temps que es generalitzà la tècnica d’alternar la punta i el taló de cada peu per tal d’aconseguir el màxim legato, pràctica que avui es considera inadequada per a aplicar-la a un repertori més antic. Des del final del XIX s’han assajat també altres formes de pedalers, com són els de disposició còncava i radial. Quant a les registracions associades amb el pedaler, predominen els registres baixos, de vuit i setze peus, però també hi pot haver registracions solistes, de tessitures més agudes, i especialment la llengüeteria, per a poder-hi realitzar el cantus firmus en qualsevol tessitura; i tan aviat pot accionar registres independents com acoblar-se amb els dels teclats manuals. A més de l’orgue, han tingut pedalers alguns altres instruments de teclat, com el carilló i el clavicordi, i durant els segles XVIII i XIX es construïren també alguns pianos amb aquest element: W.A. Mozart en posseí un, i R. Schumann hi dedicà algunes peces. La idea degué abandonar-se per la incompatibilitat pràctica amb el pedal de ressonància. En el cas del clavicordi, en què el pedaler consistia en un altre clavicordi amb caixa independent col·locat a sota, servia com a instrument d’estudi per als organistes, més que no pas com a instrument de concert.
m
Música