Pot tenir una morfologia bastant diversa en funció de l’acord tètrada que li serveix de base. No fou reconegut com a acord fins al Romanticisme ja que, fins aleshores, s’havia considerat la 9a com una nota estranya que ocupava el lloc de la 8a i no com un element dissonant (que requereix preparació i resolució) però propi de l’acord. Si bé, des del punt de vista teòric, es pot construir sobre qualsevol grau de la tonalitat, en la majoria dels casos es forma sobre el V (amb la morfologia d’acord de 7a de dominant més una 9a generalment major, però que també pot ser menor). En l’escriptura a quatre veus se sol ometre la 5a de l’acord. Molts teòrics consideren els anomenats acords de 7a de sensible i de 7a disminuïda com a acords de 9a (major i menor respectivament) sense fonamental. Cal destacar el fet que s’anomeni 9a l’element constitutiu característic de les pèntades, perquè és un dels pocs exemples que es troben en la teoria de la música en què no s’utilitza l’interval simple equivalent (en aquest cas, la 2a). Aquest ús de la 9a expressa la necessitat que entre la fonamental i aquest element constitutiu hi hagi com a mínim una 9a de distància per a la correcta comprensió de l’acord, donant implícitament per entès que si la distància real fos de 2a l’acord esdevindria incomprensible. Aquestes precaucions en la disposició de l’acord també es mostren pel que fa a les seves inversions, les quals són discutides per molts teòrics. Cal recordar, en aquest sentit, la famosa polèmica entre A. Schönberg i una societat de concerts que es negà a interpretar el seu sextet Verklärte Nacht ('Nit transfigurada', 1899) per la presència, en el compàs 42, d’un acord de 9a en 4a inversió (és a dir, amb la 9a en el baix).
f
Música