S’inicià professionalment com a violinista a la cort del príncep Carles de Lorena a Brussel·les (1749-58), on posteriorment exercí funcions de director (1754-68) i valet de chambre (1758-68). Treballà en el camp operístic com a director del Grand Théâtre (1762-67), on estrenà òperes pròpies i d’altres compositors. Arribà a ser força conegut i estrenà algunes de les seves obres escèniques a Viena i París. Cal destacar les seves sonates en tres moviments, fortament influïdes per l’estil barroc tardà francoitalià, i, sobretot, una quarantena de simfonies. Aquestes obres, que segueixen el model tripartit de l’obertura italiana, mostren una notable influència de l’Escola de Mannheim. Malgrat que les línies melòdiques són simples i evoquen sovint el llenguatge de la música popular, s’hi observa una acurada tècnica en la conducció de les veus i una interessant elaboració de la forma sonata, sovint iniciant la reexposició amb el segon grup temàtic o bé ometent el desenvolupament. La seva obra és un clar exemple de la transició que, partint de l’estil italianitzant de mitjan segle, evolucionà cap a un llenguatge plenament clàssic de clares reminiscències germàniques.