Té forma de U, col·locada del dret o del revés, i amb la part central, que és la que indica la nota que afecta, subratllada. La plica equival a dues notes, la segona de les quals s’interpreta de manera semivocalitzada per donar-li un caràcter de nota ornamental (anticipació o nota de pas). S’utilitza tant en el repertori de cant pla com en el de la monodia profana, i també en la polifonia fins al Roman de Fauvel (París, Bibl. Nationale, f. fr.146), que és el darrer manuscrit en què apareix. En el repertori polifònic, a més d’emprar-se en passatges melismàtics sense cap tipus de funció liqüescent, hi ha dos tipus de plica: la longa i la brevis, que corresponen als valors musicals del mateix nom.
f
Música