J.S. Bach: Suite per a violoncel en sol M, BWV 1007, Allemande, compassos 21-22
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Apareix amb gran freqüència en la música per a instrument sol, en la qual resulta un recurs essencial (els exemples suprems es troben en les obres per a violí, violoncel o flauta de J.S. Bach). Però res no impedeix que, en una composició a dues o més veus, una o més d’una estiguin escrites amb aquesta tècnica, de vegades anomenada també ‘polifonia immanent'. Vegeu, per exemple, els compassos 14-17 de la Fuga en mi♭ M del primer llibre d'El clavicèmbal ben temprat: la veu superior representa un cas de polifonia sobreentesa, però està acompanyada per altres veus.
L’exemple adjunt proporciona una clara mostra de polifonia sobreentesa: la línia inferior intenta representar la combinació de tres veus que la melodia del violoncel resumeix (encara que serien imaginables altres reduccions, que no diferirien substancialment d’aquesta). La successió del II grau, l’acord de 7a de dominant en primera inversió i la resolució en la tònica de la m ja queden perfectament de manifest en la línia de l’instrument sol, el qual utilitza un acord complet només com a reforç dinàmic de la resolució.