El concepte inclou el de bitonalitat quan la simultaneïtat és de dues tonalitats, el recurs més habitual de la politonalitat. Tot i que se’n troben exemples ja en la música barroca, com en un cànon rigorós a la quinta on el consegüent estaria al to de la dominant de l’antecedent, el concepte sol designar la voluntat del compositor de fer palès els dos centres tonals alhora, cosa que en el cànon barroc no passava perquè l’autor intentava que el centre tonal fos únic. La politonalitat pot entendre’s des de la verticalitat harmònica, mitjançant sobreposicions d’acords, i des de l’horitzontalitat contrapuntística, sobreposant diverses línies melòdiques. Aquest segon cas és el més utilitzat perquè és el més fàcil d’entendre per l’oient, sobretot si la sobreposició melòdica és progressiva, si hi ha independència rítmica a les parts i si tonalment estan allunyades entre si, com per exemple en una relació de tríton. L’ús de la politonalitat tant pot ser un recurs humorístic com colorista o exòtic, o simplement un dels recursos d’acumulació tensitiva en un punt determinat de l’obra. Autors russos com S. Prokof’ev i I. Stravinsky o francesos com C. Debussy, M. Ravel i, sobretot, D. Milhaud la utilitzaren amb certa freqüència.
f
Música