Molts cops, els diversos fragments es lliguen entre ells mitjançant breus passatges modulants. El seu nom prové de l’expressió francesa pot-pourri, la qual tradueix al seu torn la castellana olla podrida (escudella). Tot i que la primera obra a què s’aplicà el terme pertany al segle XVII (Pot poury burlesque, París, 1649), fou cap al segle XIX que el popurri esdevingué una forma popular, amb transcripcions o elaboracions per a piano (o conjunt instrumental amb piano) de motius procedents majoritàriament de l’òpera. La Marche et réminiscences pour mon dernier voyage, de G. Rossini, és un exemple de popurri amb temes de les seves pròpies òperes. Al segle XVIII el terme s’aplicà sovint a col·leccions de chansons o lieder famosos.
m
Música