En la seva forma més senzilla empra solament els graus I, IV i V. La progressió segueix la forma de tres versos de la manera següent: enunciat sobre el grau I, repetició de l’enunciat sobre la progressió IV-I i des enllaç sobre la progressió V-I. En el blues arcaic, interpretat per un sol cantant instrumentista, la durada de cadascuna de les tres frases era variable.
Quan al principi del segle XX el blues començà a ser tocat en grup, s’estandarditzà la durada de quatre compassos de 4/4 per cada frase i es formà l’estructura de dotze compassos I-I-I-I, IV-IV-I-I, V-V-I-I, en la qual es basen la gran majoria dels blues.
Exemple 1
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
L’exemple 1 mostra, en do M, la progressió comunament acceptada com a bàsica. Tots els acords són de 7a de dominant. S’observa també una variació al compàs desè, amb la incorporació del IV (F7). L’exemple 2 mostra una progressió lleugerament evolucionada, en la qual s’observen les addicions del IV (F7) al segon compàs, i del V (G7) a l’últim compàs. A partir d’aquí s’anaren creant variacions força més complexes. Una altra mena de blues del qual també han evolucionat versions més complexes és el menor, en què els graus I i IV són tríades menors. Així mateix, existeixen variants de blues pel que fa al nombre de compassos, de manera que n’hi pot haver de vuit, setze, vint, vint-i-quatre i altres nombres.
Exemple 2
© Fototeca.cat/ Jesús Alises