L’aversió que S. Freud sentia per la música és coneguda. D’altra banda, Jacques Lacan, psicoanalista partidari de treballar la connexió entre psicoanàlisi i estètica, mai no s’ha dedicat a considerar els fenòmens musicals. Aquesta situació s’ha creat principalment a partir de la resistència del material musical a les interpretacions analítiques de tipus hermenèutic, com les que Freud desenvolupà en els seus assaigs dedicats a l’estètica. Es pot parlar d’hermenèutica, ja que es tracta de desxifrar els continguts presents en l’obra a partir d’una interpretació fonamentada sobre el complex d’Èdip o en la recerca de l’escena primitiva. El fenomen estètic és percebut com una metàfora; la lectura, com una arqueologia. Queda, doncs, poc espai per a l’anàlisi formal del material i per a les consideracions sobre el context sociohistòric inherent a les obres.
La bibliografia sobre psicoanàlisi i música proporciona quatre tipus de textos diferents. La majoria són treballs orientats cap a l’anàlisi psicoanalítica de l’audició. Són estudis que volen determinar els mecanismes d’inversió libidinal de l’audició en general. La més coneguda ha estat escrita per Theodor Reik (The hauting melody). Reik utilitza el sistema interpretatiu psicoanalític partint de l’anàlisi de la seva pròpia fixació per una melodia de la Primera simfonia de G. Mahler després de la mort d’un amic. Això li permet comprendre el fenomen de la "melodia obssesiva" com a expressió d’una representació psíquica inhibida per la consciència. Aquests treballs no tenen gaire a veure amb una estricta crítica musical, sinó que s’acosten més a la psicologia de l’audició.
Un segon grup important de textos és constituït per les psicobiografies: estudis que se serveixen de la interpretació analítica de la història familiar o de la nosografia del compositor per a realitzar una anàlisi de la seva obra. Aquest punt de vista pot conduir a reduir l’obra a una sublimació dels conflictes familiars. Ida Macalpine (Rossini: piano pieces for the primal scene) i el matrimoni Sterba (Beethoven et sa famille) són exemples representatius d’aquest enfocament.
El tercer tipus de textos reuneix les anàlisis pròpiament hermenèutiques de les composicions musicals. És significatiu que la major part d’aquests treballs siguin anàlisis d’òperes. S’hi privilegia l’estudi del relat, i la distinció entre música i literatura no queda clara. L’especificitat del material musical no es té en compte; és el que es veu en els escrits de Melanie Klein sobre L’enfant et ses sortilèges, de M. Ravel (Les situations d’angoisse de l’enfant et leur reflet dans l’oeuvre d’art et dans l’élan créateur) i d’Otto Rank sobre el Don Giovanni de W.A. Mozart (Le mythe de Don Juan) i sobre Lohengrin de Wagner (Die Lohengrinsage).
Una certa psicoanàlisi de la forma musical ha estat potenciada per un enfocament diferent. Es tracta de consideracions sobre l’estructura formal de les obres musicals analitzades a partir del seu aparell conceptual. Són els treballs que conjuminen psicoanàlisi i música sense perdre l’especificitat de la crítica musical. Aquest estil d’anàlisi fou inaugurat per Th. Adorno en el text Über den fetischCharakter i der Musik und die Regression des Hörens ('El fetitxisme de la música i la regressió de l’audició'), del 1963. En la psicoanàlisi, el fetitxisme és una funció metonímica que permet que una part de l’objecte ocupi el valor del tot. Adorno articula aquesta lògica amb la problemàtica del fetitxisme de l’objecte per a parlar de la pèrdua de la unitat estètica de l’obra en la modernitat tardana. Un diagnòstic que apareixia ja en la crítica de l’obra d’I. Stravinsky.
Els anys setanta, Jean François Lyotard (Plusieurs silences) se serví del concepte psicoanalític d'"impuls de mort" per a pensar en l’arribada d’una música que anés més enllà de l’organització serial. Per a ell, l'"impuls de mort" marca una intensitat pura insistent, un soroll que escapa a la unitat estructurada formada per sistemes d’organització dels sons. És la música de John Cage, amb la identificació entre so i soroll, la sensibilització al material i a la seva obertura als esdeveniments, la que presenta de manera afirmativa l'"impuls de mort". Alguns musicòlegs francesos (Ivanka Stoianova: Musique répétitive) han utilitzat també l'"impuls de mort" però d’una altra manera, per a analitzar el minimalisme nord-americà a partir del quadre de la compulsió de repetició.