En posà les bases i la consolidà industrialment Emil Berliner. Alguns anys després que Th. Edison inventés el fonògraf, Berliner patentà el disc (1887) i el 1893 creà als Estats Units la United States Gramophone Co. i s’associà amb Fred Gaisberg, un dels personatges més importants de la història del gramòfon i dels enregistraments comercials. El 1897 Berliner fundà The Gramophone Company a Londres amb els socis William Barry Owen i Trevor Lloyd Williams. Aquesta discogràfica comercialitzà el cèlebre segell His Master’s Voice. El 1898 Berliner creà, amb el seu germà Joseph, la Deutsche Grammophon Gesellschaft a Hannover, la seva ciutat natal.
Al principi del segle XX, les compa nyies que dominaven el mercat mundial de la música enregistrada i que comercialitzaven els cilindres eren la National Phonograph Company, fundada per Th. Edison el 1896; la francesa Pathé Frères, nascuda el 1894; la Victor Talking Machine Co., creada per E. Johnson i E. Berliner als EUA el 1901; les altres empreses creades per Berliner -que se centraven en el disc- i la Columbia Graphophone Company, nascuda el 1889, que comercialitzava tant el disc com el cilindre. El repertori d’aquestes primeres productores consistí sobretot en cançons i melodies populars i marxes. La primera melodia que enregistrà Edison el 1877 en un cilindre fou la cançó Mary had a little lamb. Aviat començaren a enregistrar-se les grans veus, entre elles les d’Yvette Guilbert, Nellie Melba, Victor Maurel o Pol Plançon. Tot seguit es popularitzaren els fragments d’òpera amb cantants com Enrico Caruso, Francesco Tamagno, F’odor Šal’apin o Adelina Patti. El 1907 s’enregistrà el Concert per a piano d’E. Grieg. D’ençà del 1914 proliferaren els discs de música lleugera i de cançons melòdiques i el 1917 es feu el primer enregistrament de jazz. A partir dels anys trenta es produí un increment en el consum d’aquesta música gràcies, en gran part, a les juke-box i la ràdio.
Entre les dues guerres mundials, als Estats Units la Radio Corporation of America (RCA) passà a controlar la Victor (1929). El 1928 la part europea de la Columbia es fusionà amb Pathé i el 1931, amb The Gramophone Company i Parlophon. D’aquesta darrera fusió nasqué la britànica Electric and Musical Industries (EMI), que el 1979 s’uní a una altra empresa britànica i formà la Thorn-EMI. El 1938 la Columbia Broadcasting System (CBS) comprà la Columbia Company. La Deutsche Grammophon s’associà amb Telefunken el 1937 i el 1941 Siemens les adquirí. A la fi de la guerra, la filial gal·la de la Deutsche passà a l’holandesa Philips. El 1962 Philips i Siemens s’uniren, però utilitzaren els noms Phonogram i Polydor respectivament, i d’ençà del 1972 el nom comú de PolyGram, que el 1980 comprà la britànica Decca. A la dècada dels noranta, les empreses fonogràfiques més importants eren EMI Music (Gran Bretanya), PolyGram (Holanda), Sony Music -que havia adquirit la CBS-, MCA (EUA-Japó), BMG-Ariola (Alemanya) -que havia comprat la RCA el 1986- i Warner Music (EUA). Al principi del segle XXI EMI, Sony, BMG, Warner i Universal -que havia absorbit PolyGram- i MCA són les empreses principals.
A més de les grans discogràfiques, també es creà un gran nombre d’empreses més petites, la majoria especialitzades en un estil de música determinat. Entre aquestes discogràfiques de menys envergadura, moltes de les quals ja han desaparegut, cal destacar les empreses nord-americanes Aeolian Vocalion, Brunswick, Gennett, Okeh, General Phonograph Corporation, Paramount, Capitol, Mercury i MGM. A Europa les més notables eren les britàniques Edison Bell Winner, Olympic/Imperial o les alemanyes Odeon i Homochord. De les encara existents destaquen les britàniques Chandos, Hyperion i Naxos; les alemanyes Schwann, Orfeo, Claves i Hänssler Classic; les italianes Nuova Era, Melodram, Myto, Bongiovanni i Fonit-Cetra, i les franceses Auvidis, Harmonia Mundi, Astrée, Opus 111 i K617, centrades sobretot en la música clàssica. Un canvi significatiu es produí els anys seixanta amb l’arribada de la música pop i rock, que feu entrar al mercat un públic més jove.
A l’Estat espanyol, des de l’inici fins a mitjan segle XX les dues editores discogràfiques pioneres i més importants foren La Compañía del Gramófono, a Barcelona -sucursal de la Compagnie Française du Gramophone, filial de The Gramophone Company-, i Columbia, a Donostia, l’origen de la qual havia estat Columbia Graphophone Company. També foren importants les alemanyes Odeon -filial de la International Talking Machine Co.-, Parlophon i Polydor -aquesta darrera filial de Deutsche Grammophon-, i la francesa Pathé. El 1951 s’instal·là a Madrid la nord-americana RCA i el 1953 es creà Hispavox, representant, entre d’altres, de la nord-americana WEA. El 1954 s’establiren a l’Estat espanyol l’holandesa Philips i l’alemanya Deutsche Grammophon. El 1956 sorgí Zafiro; el 1960, Iberfon; el 1962, l’alemanya Ariola-Eurodisc s’establí a Barcelona i adquirí la companyia catalana Discos Vergara; el 1965 hi entrà la nordamericana CBS; el 1970 es creà Movieplay -Fonomusic a partir del 1983-; el 1981 hi entrà la WEA, i el 1983, la britànica Virgin Records. A la fi dels anys vuitanta i durant la dècada dels noranta destacaren com a empreses d’àmbit estatal, entre d’altres, Serdisco -abans Zafiro-, Fonomusic i també DRO/GASA/Twins, que fou venuda el 1993 a Warner Music. Els anys noranta i al principi del segle XXI controlaven el mercat estatal les multinacionals del mercat internacional. Paral·lela a la tasca de les grans empreses, cal destacar la de desenes de discogràfiques estatals independents, entre d’altres Boa Records, Karonte, Sonifolk, Etnos o Ensayo.
A partir de mitjan segle XX en l’àmbit català sorgiren altres discogràfiques. El 1956 es fundà Discos Belter a Tarragona; el 1957, Discos Vergara; el 1961, Discophon i Editora General SA (EDIGSA); el 1962, Almaprés; el 1963, Barnafon; el 1965, Concèntric i poc després Ensayo, a més d’altres discogràfiques de menys influència. Fins els anys vuitanta es visqué un període d’esplendor discogràfica al llarg del qual empreses com EDIGSA i Concèntric donaren a conèixer música catalana, tant popular -sobretot els intèrprets de la Nova Cançó- com també clàssica, amb la col·lecció Antologia Històrica de la Música Catalana d’EDIGSA. Durant els anys vuitanta, però, la concentració empresarial de la indústria fonogràfica a Madrid, juntament amb el monopoli de les empreses internacionals, provocà el tancament d’empreses catalanes com ara EDIGSA, Concèntric i Discos Belter. També comportà l’absorció de companyies espanyoles per altres d’estrangeres (Columbia i Hispavox per RCA i EMI respectivament) i el trasllat a Madrid d’empreses estrangeres establertes a Barcelona (EMI, Ariola). Paral·lelament sorgiren petites companyies independents de menys abast. Entre elles destaquen Produccions Discogràfiques Independents (PDI) (1984) -que reedità la producció d’EDIGSA-, Àudio-Visuals de Sarrià (1984), Picap (1984), la mallorquina Blau -després DiscMedi- o també Discos Abadia de Montserrat, que edita els mestres de l’Escolania. A la fi del segle XX i l’inici del XXI caldria destacar la permanència, entre d’altres, de Columna Música, en tots els gèneres, Picap, DiscMedi, Dindi Records o de Música Global Discogràfica en el camp del jazz, el pop i el rock, i d’Alia Vox, Discant, La Mà de Guido i Tritó en el de la música clàssica.
Bibliografia
- Baró, J. i Jones, D.E.: La indústria musical a Catalunya: evolució dins del mercat mundial, Llibres de l’Índex, Barcelona 1995
- Diversos autors: "Ritmo", núm. 477, monogràfic sobre el centenari del fonògraf, Madrid 1977
- Diversos autors: El disc entre la indústria i l’art: del cilindre al "compact-disc", "Revista Musical Catalana", núm. 17, Barcelona 1986
- Diversos autors: Mercado discográfico y crisis económica, "Scherzo", núm. 76, Madrid 1993
- Martínez, T. i Montoriol, M.: La imatge de la indústria del disc català, "Revista Musical Catalana", núm. 133, Barcelona 1995