En els instruments de teclat, el mecanisme que excita la producció del so és controlat amb una sèrie de palanques i transmissions, impulsats des de la tecla, mitjançant la pressió dels dits. La resistència dels diferents mecanismes a la força del dit i la tendència del sistema a retornar a la posició de repòs determinen tècniques diferents de l’acció muscular en els dos sentits del moviment, abaixar i aixecar. D’aquesta complexa interacció entre els dits i els diversos mecanismes dels teclats se’n deriven diferents tècniques de pulsació, pròpies de cada instrument. El correcte control de la pulsació permetrà obtenir diversos matisos sonors en l’atac i l’extinció de les notes. Així doncs, la tècnica de pulsació d’un instrument determinat -per exemple, el piano- aplicada a un altre de molt diferent -per exemple, el clavicèmbal- no donarà els mateixos resultats sonors. La pulsació d’un pianista exigeix molt pes i la màxima força en el punt inferior del recorregut de la tecla; en canvi, en un clavicèmbal es necessita molta velocitat d’atac i relaxar els dits en el punt de més calat. En l’orgue de transmissió mecànica, la qualitat sonora del moment de l’atac es pot controlar amb la velocitat de pulsació, de la mateixa manera que la claredat d’extinció de la nota depèn de la tècnica d’alçar els dits. En els orgues de transmissió elèctrica o pneumàtica no es pot matisar l’atac des del teclat. Molts instruments electrònics moderns ofereixen teclats sensibles que exigeixen noves tècniques de pulsació.
f
Música