En el seu origen hi ha la sonata en trio barroca -la qual demanava normalment quatre intèrprets, ja que la part de continu era a càrrec d’un instrument de corda greu i un de teclat, a més de dos instruments més aguts- i el concert per a teclat i orquestra -que admetia interpretacions de cambra, amb un sol instrument per a cada part de corda-. A mitjan segle XVIII, entre les obres més destacades del gènere sobresurten les de J. Schobert, en les quals sovint els instruments de corda figuren encara com a parts ad libitum. D’acord amb la tradició de la música per a piano (o un altre instrument de teclat) acompanyada -de la qual formen part, per exemple, obres com les Pièces de Clavecin en Concerts, de J.Ph. Rameau-, es procurava, per motius comercials, que la part de l’instrument de teclat fos autosuficient, és a dir, interpretable com a peça per a solista. Durant la segona meitat del XVIII el gènere del quartet amb piano no acabà d’imposarse i de generar una demanda important. Aquesta fou una de les causes per les quals el primer dels dos quartets de W.A. Mozart (KV 478, en sol menor, 1785) tingué tan poques vendes, la qual cosa obligà l’editor Hofmeister i el compositor a abandonar el seu projecte de publicar-ne una sèrie de sis. Un altre motiu fou la dificultat tècnica de l’obra i el caràcter dramàtic del primer moviment, d’un pathos proper al de la simfonia KV 550 o el quintet de corda KV 516 en la mateixa tonalitat. Malgrat el brillant finale en sol M de l’obra, semblà massa densa per al públic d’intèrprets afeccionats als quals anava normalment dirigida la música per a piano amb acompanyament. El segon quartet amb piano de Mozart fou compost uns quants mesos més tard i publicat per Artaria. En aquesta obra (KV 493, en mi ? M) ha estat reconeguda la influència directa de Schobert, la música del qual Mozart havia estudiat amb admiració i recomanat als seus deixebles. Els tres quartets de L. van Beethoven, WoO 36, tenen interès bàsicament com a documents del desenvolupament de la seva personalitat com a compositor. Estan escrits quan tenia quinze anys (poc abans que Mozart escrivís els seus) i la força amb què algunes de les seves característiques personals s’hi revelen és molt remarcable: per exemple, amb la introducció d’un patètic Allegro con spirito en la llavors inusitada tonalitat de mi ? menor com a segon moviment de la primera obra de la sèrie. L'Adagio con espressione del tercer quartet és una versió primitiva del moviment lent de la Sonata, opus 2, núm. 1, i la comparació entre ambdues peces manifesta de forma eloqüent l’evolució experimentada per Beethoven en deu anys, en què passà d’admirable nen prodigi a compositor genial. També els quartets amb piano de F. Mendelssohn (opus 1, 2 i 3) són obres de joventut, escrites entre els tretze i setze anys. Com és d’esperar de la increïble precocitat de Mendelssohn, mostren una serietat, competència i perfecció ja pròpies d’un compositor madur, i foren la seva carta de presentació al món musical de París en el seu viatge del 1825. Quan l’any 1842 R. Schumann es dedicà a la música de cambra amb totes les seves energies, compongué, entre altres peces mestres, un dels més importants quartets amb piano del període romàntic, l'Opus 47 en mi ? M. Com és lògic, el piano hi té un paper molt destacat, en oposició al conjunt dels tres instruments de corda, encara que l’escriptura per a aquests és molt efectiva i assoleix moments de poesia sonora o de brillant virtuosisme. La culminació del gènere al segle XIX arribà amb els tres quartets de J. Brahms. Amb els dos primers (opus 25 i 26), el compositor es presentà en els cercles vienesos l’any 1862. La maduresa de Brahms en el camp de la música de cambra es pot veure en la seva sòlida i variada escriptura, que, en el cas de l’opus 25, uneix extrems com la lògica motívica de l’inici del primer moviment (exemple modèlic de variació desenvolupant) i la brillantor del Rondo alla Zingarese, escrit en el llenguatge de les seves Danses hongareses i aprofitant la semblança del quartet amb piano amb les formacions de cordes i címbalom dels músics zíngars. El Quartet en do menor, opus 60, havia estat començat força abans que els altres, l’any 1856, però no fou completat fins el 1875 després d’una important revisió. Durant la dècada següent, G. Fauré escriví les seves dues obres d’aquest gènere (opus 15 en do menor i opus 45 en sol menor), les quals, juntament amb les d’A. Dvorák (opus 23 en re M i opus 87 en mi ? M), són unes de les poques obres del final del segle XIX que s’acosten al nivell dels quartets de Schumann o de Brahms. Com altres formacions de cambra clàssiques, el quartet amb piano no ha estat un gè nere habitual al segle XX. M. Reger, F. Schmitt, B. Martinu, W. Walton o A. Copland són alguns dels compositors que han escrit obres importants per a aquesta agrupació.
m
Música