Aquesta pràctica era molt habitual en l’Antiguitat (Egipte, Grècia, Bizanci, etc.), especialment en cultures sense escriptura musical, en les quals la quironomia servia com a indicació o recordatori d’aspectes bàsics de l’entonació i el ritme. Els neumes de la notació quironòmica pretenien imitar els moviments de les mans del director. També s’han utilitzat recursos quironòmics per motius purament didàctics. És el cas de la mà de Guido i altres sistemes relacionats amb la solmització (com l’anomenat fonomímia). En un sentit ampli, es podria dir que tots els gestos que fa un director modern (indicació del tempo, el metre, la dinàmica, l’articulació, etc.) són quironòmics.
f
Música