Documentat per primera vegada al segle X en els escrits d’Avicenna i al-Farabi, sol designar dos tipus bàsics d’instruments: l’un, amb caixa de ressonància -generalment de fusta- de forma piriforme amb mànec llarg i estret; i l’altre, amb la caixa de ressonància travessada per una pica que per un extrem fa de mànec i per l’altre de punt de suport. Tant l’un com l’altre es toquen gairebé sempre amb l’instrument en posició vertical recolzat sobre els genolls. El nombre de cordes és força variable -generalment entre una i quatre- i el mànec pot ser amb trasts o sense. Molt estès per tot el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà i el Sud-est asiàtic -i present fins i tot en països de l’Extrem Orient com Indonèsia-, a Europa el rabab donà origen al rabec medieval.
Música