Cèlebre virtuós de la tenora, fou solista a les cobles La Principal de Cassà de la Selva i Els Montgrins, i del 1922 al 1924, a La Principal de la Bisbal, en la qual rellevà Albert Martí. Posteriorment s’integrà a la Cobla Iluro i a la Unió Artística de Vidreres, i fundà l’Amoga. És autor de nombroses sardanes, moltes de les quals obligades, destinades al seu lluïment personal, com Si caic no m’aixeco, Va de tenor, Els nou presoners o Gra-gra. El seu estil palesa una notòria influència del pasdoble i ha gaudit d’una important acceptació entre el sardanisme més populista admirador d’exuberàncies instrumentals. Entre altres sardanes conegudes obligades destaquen Mas Bellveí, obligada de tenora i fiscorn, Gentil parella, de tenora i tible, i Record, de tible.