A l’origen (segle XV) i en l’ús del mot derivat del llatí en anglès i francès, designava l’acte de narrar o recitar, inicialment sense cap relació amb la música. Aquesta vinculació es difongué sobretot des de mitjan segle XIX, quan la pràctica de les actuacions en solitari d’un virtuós, en consonància amb la figura de l’artista inspirat típica del Romanticisme, s’estengué ràpidament. Sembla que les actuacions de Franz Liszt foren decisives en la difusió d’aquesta mena d’exhibició; de fet, per les seves condicions orquestrals, el piano ha estat i és l’instrument més emprat en les execucions en solitari designades amb el nom de recital. Fins i tot, malgrat la freqüència dels recitals de violí, violoncel o de la mateixa veu humana, aquests instruments solen requerir un acompanyament que, la majoria de les vegades, és realitzat pel piano. La guitarra, l’arpa, el clavicèmbal i l’orgue són alguns altres dels instruments que, per la possibilitat que tenen de fornir el propi acompanyament, són sovint presents en recitals. És una de les manifestacions que, amb els concursos, contribueixen més al llançament de nous solistes.
m
Música