Els músics de vent i els cantants aprofiten l’acte fisiològic de la respiració per al subministrament d’aire necessari per a l’execució musical. Diverses tècniques permeten fer compatible la funció respiratòria normal amb les necessitats de pressió i fraseig corresponents a la tècnica de cada instrument. Generalment, en tocar un instrument de vent o en cantar, el ritme respiratori és molt més ample, de manera que el control de l’apnea juntament amb una major pressió de sortida són els reptes principals per al músic. Per a obtenir un fraseig més llarg i relaxat és necessari desenvolupar la capacitat toràcica amb tècniques de respiració i exercicis constants. Desenvolupant tècniques respiratòries basades en la respiració diafragmàtica -que actua principalment impulsada des del diafragma, tot evitant la intervenció de la musculatura dels braços i les espatlles (respiració pectoral)- s’aconsegueix un millor control sobre la pressió de la sortida de l’aire, responsable del volum i l’afinació. El resultat és un millor control, més relaxat i precís, tot evitant el col·lapse de la sortida de l’aire per la tensió acumulada a la laringe i la gola. Els instrumentistes de vent indiquen amb símbols específics sobre la partitura els llocs i la intensitat de la respiració. Les tècniques modernes de respiració exigeixen la pràctica d’exercicis generals, sense instruments, per a reforçar i controlar la respiració d’instrumentistes i cantants. A les respiracions diafragmàtica i pectoral cal afegir la respiració cíclica o contínua, que permet a l’instrumentista l’emissió constant -sense interrupcions- de so. Consisteix a bufar amb l’aire contingut a la cavitat bucal mentre amb una inspiració ràpida es tornen a omplir els pulmons. En alguns instruments tradicionals (launeddas, gralles àrabs, etc.) és la tècnica habitual de respiració i els instrumentistes practiquen exercicis especials per a aprendre-la.
f
Música