La retransició està associada, principalment, a l’última part de la secció de desenvolupament de la forma sonata (W.A. Mozart: Quartet amb piano, KV 478, I Allegro, compàs 133 i següents), tot i que també pot trobar-se en la forma ternària (vegeu exemple 4, compassos 20-21, de forma ternària). Aquests passatges acostumen a finalitzar amb un estancament sobre la dominant del to principal (J. Haydn: Sonata per a piano en si♭ M, Hob. XVI: 41, I Allegro, compàs 91 i següents) i, en ocasions, poden reduir-se a aquest estancament (Mozart: Sonata per a piano en si♭ M, KV 333, I Allegro, compàs 87 i següents). Tanmateix, algunes retransicions no posen un èmfasi especial sobre la dominant (vegeu el primer exemple citat). No és infreqüent que la retransició, per tal de suggerir l’arribada de la reexposició no solament per mitjans harmònics, anticipi aspectes motívics del tema principal (Mozart: Concert per a piano núm. 15, KV 450, I Allegro, compàs 190 i següents) o que fins i tot comenci amb una falsa reexposició (L. van Beethoven: Sonata per a piano núm. 10, opus 14, núm. 2, I Allegro, compàs 99 i següents). D’altra banda, també es designa com a retransició el passatge, situat entre el final de l’exposició i el començament de la repetició d’aquesta, que té com a finalitat reconduir al to principal (Haydn: Quartet ’Emperador', opus 76, núm. 3, I Allegro, compàs 45-46).
Bibliografia
- Shamgar, B.: On Locating the Retransition in Classic Sonata Form, "Music Review", núm. 42, 1948