El seu tret principal és, doncs, el caràcter, de tipus líric, evocat per una melodia com a element preponderant sobre qualsevol altre. Tot i que, com a peça de caràcter que és, no té una estructura fixa determinada, la seva forma acostuma a ser la d’una cançó estròfica, un rondó, unes variacions o la d’una peça ternària reexpositiva. El tempo sol ser lent. Es troben exemples de romances vocals en l’obra de G. Rossini, G. Donizetti i G. Verdi, entre d’altres. En l’òpera, la romança sovint va precedida del recitatiu, igual que l’ària, la qual substitueix en ocasions.
En la música instrumental també hi ha exemples de romances incloses en obres més grans (dividides en diversos moviments). Ja es troben romances d’aquest tipus en el Classicisme, com mostra el segon moviment del concert per a piano KV 466 de Mozart. En el Romanticisme, el segon moviment del concert per a piano op. 11 de Chopin o el tercer del quartet de corda op. 51 de Schubert, en serien dos bons exemples. Com a peces independents, cal esmentar les dues romances per a violí i orquestra op. 40 i 50 de Beethoven o les tres romances op. 28 per a piano de R. Schumann.
La col·lecció de peces breus per a piano que Mendelssohn titulà Lieder ohne worte (literalment, ’Cançons sense paraules') es tradueix sovint per Romances sense paraules.