Els seus orígens són coreogràfics i possiblement nasqué en un medi eclesiàstic. Sembla que les primeres manifestacions d’aquesta forma eren danses en cercle en les quals es cantava alternativament uns versos amb les seves tornades. Començà a ser utilitzat amb una estructura molt similar a la definitiva pels trouvères, tot i que sobretot se n’han conservat exemples exclusivament literaris. Alguns teòrics del segle XIII, com Jean de Grouchy, ja s’hi refereixen, i en destaquen el caràcter circular (cantilena rotundellus), ja que comença i acaba de la mateixa manera. Adam de la Halle fou el primer que compongué rondeaux polifònics. El moment culminant del rondeau, no obstant això, es donà als segles XIV i XV, quan es convertí en una de les preferides i la més duradora de les formes fixes de la música polifònica francesa de l'ars nova i dels inicis del Renaixement. Guillaume de Machaut, el seu cul tivador més important, n’escriví vint-i-dos. Ja al segle XV els compositors de l’Escola de Borgonya (G. Dufay, G. Binchois) el convertiren en la forme fixe més popular de totes. La seva estructura és el resultat de la juxtaposició d’un esquema melòdic i d’una forma literària. En la seva aparença més convencional presenta vuit versos i la forma poètica i musical ABaAabAB, en la qual les lletres majúscules indiquen la repetició de la lletra i la música en forma de refrany o tornada, i les minúscules, els versos que canvien a cada estrofa amb la música corresponent de cada secció del refrany. En realitat, l’estructura bàsica del rondeau evolucionà de diverses maneres fins a convertir-se en una de les més riques i complexes de la música de l’Edat Mitjana.
m
Música