Estudià musicologia a les universitats de Munic, Berlín i Leipzig. En aquest darrer centre fou deixeble d’A. Sandberger, J. Wolf i H. Riemann i es doctorà el 1911. Fou corresponsal del "Hannoverscher Anzeiger" (1919-29) i professor del Conservatori de Hannover des del 1925. El 1930 obtingué un postdoctorat a la Universitat d’Erlangen, on fou cap del departament de musicologia. Entre el 1935 i el 1944 impartí la docència al conservatori i a la Wirtschaftshochschule de Nuremberg i a partir del 1955 fou editor del "Händel-Ausgabe". S’especialitzà en música dels segles XVIII i XIX, centrat principalment en J.S. Bach i els seus fills, G.F. Händel, W.A. Mozart, L. van Beethoven i R. Schumann. Fou la figura més destacada en la recuperació de l’etapa alemanya de Händel durant la dècada del 1920.