Abans de la simplificació de les rúbriques del breviari (1956), la salve es recitava o cantava després de cada hora canònica des de les primeres vespres de la Trinitat fins a la nona del dissabte abans d’advent. El text es distribueix en sis frases i tres invocacions finals; la melodia gregoriana, de to primer, és neumàtica (des del segle XVII, però, se’n canta també una de sil·làbica, d’Henry Du Mont, en to cinquè). Ha estat atribuïda al monjo Hermann de Reichenau (1013-1054), a Ademar de Montelh (m. 1098) o també a Pedro de Mezonzo (m. 1002), bisbe de Santiago de Compostel·la. Introduïda a Cluny el 1135, penetrà aviat al Cister i als altres ordes monàstics (1218) i mendicants (1230-50). Pius V la inclogué en el breviari romà (1565). Fou tractada pels grans polifonistes del segle XVI, sovint amb la melodia gregoriana com a cantus firmus. Alternant amb el gregorià, també s’hi introduïren versets d’orgue, normalment els versets senars. A partir del segle XVII la salve és tractada en forma de cantata per molts compositors. Una forma particular d’interpretar-la és l’anomenada salve montserratina, que es canta cada dia a Montserrat després de vespres, en què s’alternen els versets senars, en gregorià, amb els versets parells, en polifonia. El seu creador fou el pare Jacint Boada, que, després de la destrucció del monestir a la guerra del Francès, amb un altre monjo i un escolà cantaven els versets parells amb una senzilla polifonia.
f
Música