Vida
El seu pare, Konrad Scheidt, era treballador municipal de la ciutat de Halle. Els seus germans més petits, Gottfried i Christian, foren també organistes. Samuel Scheidt es formà al Gymnasium d’aquesta ciutat, on probablement aprengué les beceroles musicals sota el mestratge del kantor Matthäus Birkner i del seu successor, Georg Schetz. El 1604 esdevingué organista de la Moritzkirche, plaça que ocupà fins el 1607 o el 1608. Durant aquest període sembla que viatjà a Amsterdam per estudiar amb J.P. Sweelinck, la influència del qual es fa patent en la música de tecla. El 1609 fou nomenat organista de la cort de Halle. Aquest càrrec comportava tocar l’orgue per als serveis de la capella cortesana i de la catedral i també compondre música profana per a teclat. El 1618 tingué ocasió de treballar amb Michael Praetorius i Heinrich Schütz, ja que tots tres reberen l’encàrrec d’escriure música per a la catedral de Magdeburg. Pels volts del 1619 fou nomenat mestre de capella de la cort. El 1620 publicà el seu primer llibre de motets (Cantiones sacrae), que fou seguit de tres volums per a conjunt instrumental amb el títol Ludi musici (1621, 1622 i 1624), un volum de concertus sacri (1622) i Tabulatura nova (1624). La capella musical de la cort patí els avatars de la guerra dels Trenta Anys i el 1625 estigué a punt de desaparèixer. Durant el conflicte bèl·lic, Scheidt s’hagué de guanyar la vida amb encàrrecs de composicions per a la cort de Stuttgart i fent classes -un dels seus deixebles fou Adam Krieger-. El 1628 es creà un nou càrrec pensat expressament per a ell, el de director musices, que implicava ser el responsable de la música per a la Marktkirche de Halle. Aquesta etapa tampoc no estigué exempta de problemes, ja que tant Scheidt com Christian Gueinz, rector del Gymnasium, pugnaven per tenir la jurisdicció sobre els nois cantors. Aquesta situació esdevingué del tot tensa el Diumenge de Pasqua del 1630, en què a cap església no s’interpretà música vocal. A la fi es forçà Scheidt a renunciar a les seves pretensions. Una faceta dolorosa en el periple vital del músic fou l’epidèmia de pesta que assolà Halle i que ocasionà la mort de quatre dels seus fills. No obstant això, no deixà de publicar (entre el 1631 i el 1640 aparegueren quatre volums dels Geistlicher Concerten, ’Concerts espirituals'). El 1638 arribà la pau, i el nou administrador de Halle, el duc August de Saxònia, tornà a nomenar-lo mestre de capella de la cort. L’arribada del duc fou celebrada a la catedral amb un Te Deum policoral de Scheidt, que s’ha perdut. El 1642 obsequià el duc August de Brunswick amb un conjunt d’uns 100 madrigals sacres per a cinc veus i una sèrie de simfonies instrumentals per a ser utilitzades com a preludis de la música vocal. Els madrigals s’han perdut, però han arribat les simfonies, que foren impreses el 1644 amb una dedicació al duc. Una de les darreres obres de Scheidt fou el Tabulatur-Buch hundert geistlicher Lieder und Psalmen ('Tabulatura de cent cants litúrgics i salms', 1650), constituït per una col·lecció de 100 corals per a orgue harmonitzats a quatre parts. Una segona edició del Tabulatur-Buch es planificà per al 1653, però no sortí a la llum. Juntament amb Schütz i Schein, Scheidt és considerat un dels autors rellevants d’aquesta primera generació de compositors del Barroc germànic. En les seves obres per a teclat i en la música vocal sacra són presents tant l’estil del contrapunt tradicional com el del modern estil concertato vingut d’Itàlia. Fou un gran conreador del coral alemany i un distingit intèrpret d’orgue.
De l’obra musical del compositor destaca la producció per a orgue i per a clavicèmbal. La seva Tabulatura nova del 1624 marcà un punt d’inflexió en el Barroc primerenc germànic, i estengué la seva influència fins i tot al llarg del segle XVII. La tabulatura era nova, ja que abandonà la tradicional d’orgue alemanya i assumí la tabulatura de teclat italiana, on cada veu tenia un pentagrama independent. Les dues primeres parts de la Tabulatura nova inclouen fugues, corals alemanys i cançons profanes; la tercera part conté himnes i corals litúrgics. Una de les tècniques compositives emprades per Scheidt fou la variació, amb clares influències del seu mestre Sweelinck. Les variacions són molt elaborades, sobretot en els corals, i destaquen per una rica diversitat rítmica, diversitat que serveix per a donar singularitat a cada una de les frases del coral. El contrapunt, les variacions cromàtiques i seccions imitatives, juntament amb la tímbrica que li proporcionava l’orgue barroc, atorgaren un segell peculiar a les variacions de Scheidt. Les variacions profanes es basaven en danses o cançons franceses o flamenques com ara les allemandes i el passamezzo.
La música vocal religiosa és l’altre gran pilar de la producció musical de Scheidt, amb més de 700 obres. Els motets i les formes concertants -concerts espirituals- de petita o gran formació n’esdevenen els dos gèneres més rellevants a través de les set col·leccions d’obres publicades entre el 1620 i el 1640. Ambdós gèneres testimonien, d’una banda, l’herència neerlandesa de Sweelinck pel que fa a l’ús del contrapunt florit i la variació i, de l’altra, la influència de la nova música italiana d’estil concertato, amb el madrigalisme i la utilització de la policoralitat, majoritàriament el doble cor. Així, totes les seves Cantiones sacrae del 1620, excepte una, presenten vuit veus en disposició de doble cor. En aquestes cantiones es veu l’ús de les tècniques compositives de la música instrumental de teclat. La col·lecció Pars prima concertuum sacrorum... del 1622 mostra una gran versatilitat pel que fa a l’ús de diferent nombre de veus -dues, cinc, vuit i dotze-, així com en l’ús d’instruments i del baix continu, característics ja del Barroc. Amb un segell encara més típicament barroc hi ha els Geistlicher Concerten, publicats entre el 1631 i el 1640, de dues a sis veus i amb baix continu. Scheidt fou un exemple, juntament amb Schein i Schütz, de l’estil musical a cavall entre el darrer segle XVI alemany, de clares influències flamenques o neerlandeses, i el primer Barroc, del qual la música italiana constituí el principal agent difusor.
Obra
Música vocal religiosa
Cantiones sacrae, 8 v. (publ. 1620); Pars prima concertuum sacrorum, adiectis symphoniis et choris instrumentalibus, 2-5, 8, 12 v., b.c. (publ. 1622); Newe geistliche Concerten... prima pars, 2, 3 v., b.c. ('Nous concerts espirituals... primera part', publ. 1631); Geistlicher Concerten... ander Theil, 2-6 v., b.c. ('Concerts espirituals... una altra part', publ. 1634); Geistlicher Concerten... dritter Theil, 2-6 v., b.c. ('Concerts espirituals... tercera part', publ. 1635); Liebliche Krafft-Blümlein aus des Heyligen Geistes Lustgarten abgebrochen und zum Vorschmack dess ewigen Lebens im zweystimmichten Himmels-Chor versetzet, 2 v., b.c. ('Formoses i virtuoses flors collides del jardí de l’esperit sant i agençades en un cor per a un tast de la vida eterna', publ. 1635), Geistlicher Concerten... vierter Theil, 2-6 v., b.c. ('Concerts espirituals... quarta part', publ. 1640)
Teclat
Tabulatura nova continens variationes aliquot psalmorum, fantasiarum, cantilenarum, passamezzo et canones (publ. 1624); Pars secunda tabulaturae continens fugarum, psalmorum, cantionum et echus, tocatae, variationes varias omnimodas pro quorumvis organistarum captu et modulo (publ. 1624); III. et ultima pars tabulaturae continen Kyrie Dominicale, Credo in unum Deum, Psalmum de Coena Domini sub communione, hymnos praecipuorum festorum totius anni, Magnificat... & Benedicamus (publ. 1624); Tabulatur-Buch hundert geistlicher Lieder und Psalmen ('Tabulatura de cent cants litúrgics i salms', publ. 1650)
Altres obres instrumentals
Paduana, galliarda, courante, alemande, intrada, canzonetto, ut vocant, in gratiam musices studiosorum, potissimum violistarum, a 4, 5, b.c. (publ. 1621); Ludorum musicorum secunda pars continens paduan, galliard, alemand, canzon, et intrad, a 4, 5, 7, b.c. (inc., publ. 1622); Ludorum musicorum tertia pars continens paduanas, cour. et canzon., a 3, 4, 7, 8, b.c. (perdut, publ. 1624); Ludorum musicorum quarta pars, a 3, 4, b.c. (inc., publ. 1627); LXX Symphonien auff Concerten manir: vornemlich auff Violinen zu gebrauchen durch die gewöhnliche Tonos, und die 7 Claves, a 2, b.c. ('LXX simfonies a la manera de concert: sobretot per a violins en la tonalitat acostumada i els 7 claves', incomplet, publ. 1644)
Bibliografia
- Bukofzer, M.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza Editorial, Madrid 1986
- Palisca, C.: La Música del Barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978