Atribuïda tradicionalment al papa Gregori I (590-604), que hauria desenvolupat l’antiga schola lectorum de Silvestre I (314-335), se sap que ja existia a Roma al segle V i que, ultra assegurar el cant a les basíliques del Laterà i el Vaticà, formava cantors que posteriorment organitzaven scholae anàlogues en monestirs i catedrals de tot Europa. Al segle IX hom té notícia de les scholae cantorum de Metz, Reichenau, Sankt Gallen o Ripoll. A més d’aprendre de memòria els cants litúrgics, els pueri cantus o pueri cantores rebien lliçons de lectura, dicció i teoria musical. La direcció anava a càrrec de set cantors adults: el primicerius era el cantor principal i el director, anomenat en altres llocs prior scholae, magister, archicantor, archicorus o chironomista (perquè dirigia amb moviments de la mà). Després venien el secundicerius i el tertius scholae, que eren solistes. Finalment hi havia l'archiparaphonista o quartus scholae, del qual depenien tres paraphonistae -cantors de ’parafonies', és a dir, organa primitius a quartes i quintes paral·leles-, que, juntament amb els pueri cantus, constituïen el cor pròpiament dit. La importància de les scholae cantorum començà a declinar amb la invenció de la notació diastemàtica, que en modificà el significat i la funció, de manera que deixaren de ser les úniques escoles transmissores de la tradició gregoriana. La schola, en efecte, deixà de cantar ja de memòria i fou entrenada per a llegir les melodies en els grans llibres de cor col·locats en un faristol. Urbà VII en decretà l’abolició el 1370.
Música