A la partitura, s’indica al començament de la peça o el fragment que la utilitza. Com en el cas dels instruments transpositors (intrument transpositor), i a excepció de la guitarra, les notes escrites a la partitura corresponen a les posicions dels dits sobre el batedor —d’acord amb l'accordatura habitual— i no als sons que, efectivament, es produiran en ser tocades. En la Suite núm. 5 per a violoncel sol, en do m, BWV 1011, J.S. Bach emprà la scordatura do1-sol1-re2-sol2 (en lloc de l’afinació habitual del violoncel: do1-sol1-re2-la2). La corda més aguda de l’instrument està afinada, doncs, un to més avall de l’habitual. Això obligà Bach a escriure (transposar) les notes que han de ser tocades en aquesta corda un to més amunt del to en què en realitat sonaran (el si♭2 del segon compàs, per exemple, en ser tocat sobre una corda afinada un to més baix de l’habitual, sonarà en realitat la♭, que és exactament el que el compositor volia).
Al segle XVI s’aplicà la scordatura sobretot al llaüt, essent la més habitual la que resulta d’abaixar la corda més greu de l’instrument (normalment de la1 a sol1). La Intabulatura de lauto de J.A. Dalza, per exemple, conté dues Pavana alla ferrarese in scordatura, la segona de les quals fa servir la scordatura sol1-re2-sol2-si2-mi3-la3 (afinació habitual del llaüt: la1-re2-sol2-si2-mi3-la3). Al segle XVII i començament del XVIII s’emprà de manera generalitzada en els instruments de la família del violí. Les sonates per a violí de H.I. von Biber en són un exemple especialment rellevant. A partir del final del segle XVIII, l’ús de la scordatura fou cada vegada menys freqüent. La més habitual des d’aleshores és la que resulta d’abaixar mig to o un to la corda més greu per ampliar l’extensió de l’instrument o adaptar-la a la tonalitat de l’obra. Amb tot, al llarg dels segles XIX i XX molts compositors han utilitzat scordature diverses. G. Mahler, per exemple, en el segon moviment de la Simfonia núm. 4, en sol M, emprà, per al primer violí (solo), la scordatura la2-mi3-si3-fa♯4, és a dir, tot l’instrument afinat un to més agut del que és habitual (sol2-re3-la3-mi4). En el darrer moviment de Contrasts, per a violí, clarinet i piano, B. Bartók prescriví —per a certs passatges del violí— la scordatura sol♯2-re3-la3-mi♯4 per poder disposar de dos intervals de tritó amb cordes a l’aire.