Vida
Aprengué piano de petit i més tard estudià al Conservatori de Moscou amb N. Rubinstein (piano), Hubert (teoria i fuga) i P.I. Cajkovskij (composició). Durant força temps la seva principal activitat fou la de concertista de piano, i feu algunes de les gires de concerts amb el violinista L. von Auer. Això li permeté conèixer, a París, compositors com Ch. Gounod, V. d’Indy i C. Saint-Saëns. El 1878 deixà les gires per substituir el seu mestre i amic íntim P.I. Cajkovskij (de qui havia estrenat el Concert per a piano núm. 1 el 1875) com a professor d’harmonia i instrumentació al conservatori; el 1885 succeí a Hubert en la direcció del centre, càrrec que exercí fins el 1889. Després hi continuà només com a ensenyant. Entre els seus alumnes destaquen A. Skr’abin, S. Rakhmaninov, A. Grecaninov, N. M’askovskij i R. Glière. Posteriorment tornà a l’activitat de concertista i formà part del Quartet Bohemi (1908-11). Home eclèctic, molt culte i alhora conservador, el seu interès per Bach i el contrapunt, juntament amb el domini de les formes musicals, en feren un dels més sòlids compositors del seu temps i un dels més clars exponents de l’anomenada Escola de Moscou, que, a diferència de l’anomenada Escola de Sant Petersburg, no creia imprescindible donar un estil específicament rus a la música, diferent de la tradició musical europea. Tot i així coneixia molt bé la música popular russa i la utilitzà com a font d’inspiració en algunes de les seves obres. Però, com a conservador que era, es mostrà contrari a les novetats progressistes del seu alumne Skr’abin.
Del seu catàleg, les obres més destacables són peces instrumentals de grans proporcions, cenyides a la forma sonata, com és el cas de la Simfonia en do m (1898). Més monumental és la trilogia Orestíada (1887-94), que pretenia reprendre el lligam amb la cultura clàssica per excel·lència, origen de les civilitzacions europees. La seva aportació a la música religiosa són les cantates Joan Damascè (1884) i A la lectura d’un salm (1915), que fou considerada una de les seves peces mestres, al costat de diverses obres corals i cançons (algunes en esperanto). A part de les quatre simfonies, en la seva producció també destaca la música de cambra, sobretot els nombrosos quartets, els quintets i el Quintet amb piano (1912). Contribuí a la didàctica musical amb manuals de contrapunt i escrits de musicologia. Tradició, música popular i contrapunt es donen cita constantment en la seva obra i li proporcionen un esclat de vivesa i una precisió de llenguatge poc usuals. Alhora, però, una certa manca d’originalitat el feu caure en fórmules més aviat convencionals, tot i que la seva música fou titllada també de massa intel·lectual.
Obra
Música escènica
Oresteja, trilogia musical ('Orestíada', 1887-94); diverses òperes projectades
Orquestra
4 simfonies (núm. 1, mi m, 1873-74; núm. 2, si
Cambra
10 qt. de c. (entre els quals: mi
Piano
Scherzo, mi
Cor
30 obres corals (algunes engloben diverses peces), entre les quals: Apofeoz khudožnika, cantata, B., cor, pno. ('Apoteosi del pintor', 1881); Ioann Damaskin, cantata, cor, orq., op. 1 ('Joan Damascè', 1884); Iz kraja v kraj, doble cor, op. 10 ('De frontera a frontera', ~1897); 12 cors, op. 27 (~1909); 16 cors, v. masc., op. 35 (1912-13); Po pročtenii psalma, cantata, v. solistes, cor, orq., op. 36 ('A la lectura d’un salm', 1915)
Altres obres vocals
Prop de 20 obres vocals més (algunes engloben diverses peces), entre les quals: Iz #SN;illera, T., B., pno. ('De Schiller', 1881); Dues romances, 1 v., pno., mand., op. 9 (1899); Deu romances, 1 v., pno., op. 17 (publ. 1905); Dos duets, 2 v., orq./pno., op. 18 (publ. 1906); Tre Terzettos, S., A., T., op. 23 (1907); Tercet, op. 25 (1907); Dos quartets, 2 S., A., T., op. 24 (publ. 1908); Quatre cançons, 1 v., pno., op. 32 (1911); Set cançons, 1 v., pno., op. 34 (1911)