Vida
Fou membre de la noblesa italiana i passà els primers anys del segle XVII viatjant per tot Itàlia, visitant les principals corts. El 1608 estigué a Florència, on les seves cançons foren interpretades i admirades per Vittoria Archilei i Giulio Caccini. Més tard obtingué també un gran èxit a Roma, i fou lloat pel cardenal Farnese i els músics i cantants més famosos del seu temps. El 1610 anà al ducat de Parma i a Piacenza, on compongué música per a diverses festivitats. El 1611 fou nomenat director de música de cambra a la cort del duc de Savoia a Torí, on restà fins el 1623. Bona part de la seva producció data d’aquest període, com per exemple les deu col·leccions de música profana i la versió escènica de la favola pescatoria titulada Zalizura. L’estimació del compositor per la música vocal profana fou reflex no tan sols del seu gust personal sinó també de les preferències del duc, que era poeta, pintor i gran admirador del nou estil monòdic. Es veié obligat a abandonar la cort davant les malicioses murmuracions d’un grup de cortesans. Posteriorment residí a Roma, on gaudí del mecenatge del cardenal Maurici de Savoia, un altre protector de les arts i fill del seu anterior senyor, el duc. El 1625 la seva òpera sacra Sant’Eustachio fou representada al palau del cardenal, i l’any següent compongué la missa Domine, clamavi ad te per al papa Urbà VIII, interpretada amb gran èxit a la Capella Giulia. El 1627 competí per l’encàrrec de posar música a la cerimònia nupcial del duc Eduard I de Parma i la filla de Cosme de Mèdici; finalment l’encàrrec recaigué en C. Monteverdi. La seva música vocal de cambra per a una i dues veus és inclosa en els cinc llibres publicats entre el 1609 i el 1623 sota el títol de Le Musiche. Es tracta d’una música d’una gran expressivitat, estilísticament molt diversificada i original, i en la qual el contingut emocional i poètic dels textos d’O. Rinuccini, G.B. Guarini i G. Marino queda perfectament remarcat; per exemple, utilitzà els recursos cromàtics per a expressar l’aflicció que senten els amants menyspreats. Els madrigals per a solista presenten l’escriptura específica de les ornamentacions i contenen més varietat rítmica que els de Caccini. Ell mateix escriví els textos dels seus recitatius més extensos, en els quals mostra un excepcional sentit dramàtic, comparable al de Monteverdi. El seu prestigi com a compositor de música monòdica no impedí que destaqués, també, en la composició de madrigals polifònics a quatre i cinc veus, alguns dels quals mostren un accentuat cromatisme i són deutors de l’estil de Gesualdo. Entre el 1606 i el 1624 publicà els seus vuit llibres de madrigals, en els quals ofereix una prova evident que no solament la monodia i l’òpera eren els gèneres musicals més expressius i impressionants del seu temps. Demostrà la compatibilitat estilística existent entre L. Marenzio, G. de Wert, C. Gesualdo i C. Monteverdi, harmonitzant els seus estils millor que cap altre compositor. En les seves obres desmitificà l’aparent oposició entre el manierisme tardà i la textura del Barroc incipient destacant, d’una banda, l’audàcia expressiva de la seva polifonia i, de l’altra, l’intens lirisme de la seva monodia. També cal fer esment dels passatges dramàtics, coreogràfics i corals continguts a Le musiche e balli (1621). Escriví també un llibre de Villanelle alla napolitana (1608), a tres i cinc veus, on s’aprecia una marcada influència napolitana. Entre la seva música religiosa destaca el Liber primus motectorum (1627). D’India es troba entre els compositors que millor saberen realitzar el canvi entre l’estil polifònic antic de la prima prattica i el nou estil de la monodia denominat seconda prattica.
Obra
Música escènica
Zalizura, favola pescatoria (inc.); Sant’Eustachio, òpera sacra (perdut, publ. 1625); Canzonetta maritima (publ. 1610)
Música vocal profana
Il primo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1606); Villanelle alla napolitana, 3-5 v. (perdut, publ. 1608); Le musiche, 1, 2 v., b.c. (publ. 1609); Libro secondo de madrigali, 5 v. (publ. 1611); Libro secondo de villanelle alla napolitana, 3-5 v. (publ. 1612); Il terzo libro de madrigali, 5 v., b.c., altres instr. ad lib. (publ. 1615); Le musiche, 2 v., b.c. (publ. 1615); Il quarto libro de madrigali, 5 v. (publ. 1616); Il quinto libro de madrigali, 5 v. (publ. 1616); Le musiche... libro III, 1, 2 v., b.c. (publ. 1618); Le musiche, 1, 2 v., b.c. (publ. 1621); Le musiche e balli, 4 v., b.c. (publ. 1621); Le musiche... libro V (publ. 1623); Settimo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1624); Ottavo libro de madrigali, 5 v., b.c. (publ. 1624)
Música vocal religiosa
Novi concentus ecclesiastici, 2, 3 v., b.c. (publ. 1610); Liber secundus sacrorum concentuum, 3-6 v. (publ. 1610); missa Domine, clamavi ad te (1626); Liber primus motectorum, 4, 5 v., b.c. (publ. 1627)
Bibliografia
- Bianconi, L.: El siglo XVII, dins Historia de la Música, vol. 7, Turner, Madrid 1982
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Einstein, A.: The Italian Madrigal, Princeton University Press, Princeton 1971
- Fortune, N.: Italian Secular Song from 1600 to 1635: the Origins and Development of Accompained Monody, University of Cambridge, Cambridge 1954
- Joyce, J.: The Monodies of Sigismondo d’India, Ann Arbor, Michigan 1981
- Palisa, C.V.: La música del barroco, Víctor Lerú, Buenos Aires 1978