L’existència del silenci absolut és teòrica, atès que sempre hi ha sons encara que siguin d’una intensitat mínima. Fins a 25-30 dB es considera que la intensitat sonora és feble, i es pot qualificar de silenci. A les ciutats, la proliferació de sons fa que el silenci sigui cada cop més escàs. La naturalesa tampoc no ofereix un ambient completament silenciós: sempre es percep alguna vibració sonora produïda per l’aire, el moviment de les fulles o pels ocells i altres animals. Moltes de les funcions fisiològiques corporals originen també sons perfectament audibles. La cerca del silenci s’ha convertit en una necessitat per a una societat condemnada a patir un nivell de contaminació acústica excessiu, la qual cosa ha donat lloc a la creació d’associacions i grups que treballen per defensar el dret al silenci i al descans dels habitants de les grans urbs.
En música, el silenci es considera tan important com el so, fet que queda demostrat per l’existència d’una notació específica que en permet la mesura. Des d’un punt de vista musical, el silenci es pot definir com l’instant anterior i posterior a la música, com la base sobre la qual es construeix i arriba al públic qualsevol discurs musical: cal estar en silenci per a copsar la música. La importància del silenci ha estat defensada per molts pedagogs i compositors, com ara R. Murray Schafer i, molt especialment, John Cage, que el 1952 compongué una obra anomenada 4’33" feta únicament de silenci. La composició està escrita per a qualsevol conjunt o instrument, amb la indicació tacet. Dividida en tres seqüències de durada diferent, la interpretació de l’obra origina una situació en què només s’escolten els sons creats per l’auditori.