Es caracteritza per estar formada per una successió de danses, totes en la mateixa tonalitat, sovint precedides d’un preludi. La introducció ocasional de moviments d’altres tipus (per exemple l'adagio), sense relació directa amb cap dansa, fa que no sempre es pugui distingir clarament la sonata da camera de la da chiesa. Al principi del segle XVIII, la forma originalment coneguda per sonata da camera rebé el nom de suite, partita o altres d’equivalents, conservant el principi de reunir danses de tempi i caràcters contrastats, tots en una sola tonalitat.
f
Música