Més enllà del seu origen, la sonata da chiesa esdevingué un dels principals models de la sonata barroca pel que fa als tipus de moviments i la seva distribució. El pla d’una obra d’aquest gènere, tal com quedà establert en la música d’A. Corelli, és lent-ràpid-lent-ràpid: l'adagio inicial és sovint seguit per un moviment ràpid d’escriptura fugada, mentre que els dos darrers temps s’acosten sovint al caràcter d’una sarabanda i una giga, respectivament (o una altra parella de dansa lenta i ràpida). Existeixen també sonate da chiesa en tres moviments, de manera que la distinció respecte a la sonata da camera no és sempre clara, i ambdues tendeixen a confondre’s. Al principi del segle XVIII la paraula sonata s’identificava principalment amb l’esquema de la sonata da chiesa, del qual es pot trobar un exemple clar en cadascuna de les tres sonates per a violí sol de J.S. Bach. Algunes simfonies de J. Haydn presenten encara una estructura de sonata da chiesa (la núm. 49, La Passione, per exemple), amb un moviment inicial lent, cosa que esdevingué una raresa en els períodes clàssic i romàntic.
f
Música