Durant la primera meitat del segle XVI, la tradicional situació de marginació de la dona dins el món musical europeu, especialment en l’àmbit de la música religiosa, començà a canviar en certes corts del nord d’Itàlia, on algunes dames de famílies molt importants començaren a destacar com a músics i patrons de les arts en general. De fet, fins l’aparició del madrigal a mitjan segle XVI (C. de Rore i L. Marenzio) pràcticament no hi ha música composta per a veus femenines. A partir de la formació del Concerto delle dame a Fer rara (grup de veus femenines agudes creat amb el patronatge d’Alfons II d’Este), la veu femenina esdevingué extremament popular a escala internacional i provocà un canvi irreversible en l’estil musical de l’època. Aquest nou interès per les veus agudes comportà, com a conseqüència de l’intent d’adaptació a aquest nou gust estètic de la música religiosa de la Contrareforma, l’aparició dels castrats com a substituts de les veus femenines.
Durant el Barroc, la veu de soprano experimentà un gran desenvolupament tècnic, i el nivell de virtuosisme d’algunes composicions, especialment les escrites en forma de cantata o ària per a solista, no parà d’augmentar fins al principi del segle XIX, en alguns casos en detriment de l’expressió dramàtica. Francesca Cuzzoni o el castrat Farinelli sobresortiren com les grans veus de soprano de les òperes de G.F. Händel, N. Porpora i J.A. Hasse. És en aquest context on aparegueren les figures de la prima donna i del primo uomo (en referència als castrats), que eren els cantants que interpretaven els personatges principals de les òperes, amb una major quantitat d’àries i d’una major dificultat. El terme prima donna ha sobreviscut fins a l’actualitat barrejat amb el concepte de diva i quasi exclusivament amb relació a les sopranos. El període de domini d’aquest tipus d’escriptura vocal, anomenat també cant florit i que abraça des de Händel fins G. Rossini, es coneix amb el nom de bel canto.
A partir del Classicisme, els compositors començaren a diferenciar en les seves obres els diversos tipus de veu de soprano i, a part del domini tècnic, es començaren a valorar les qualitats tímbriques i de caràcter de les veus en general. Al mateix temps es mantingué una forta tendència a explorar el registre més agut de la tessitura, com és el cas d’algunes de les àries de concert de W.A. Mozart (en l’ària de concert per a soprano Popoli di Tessaglia apareix la nota més aguda, sol5, de totes les composicions per a veu que escriví aquest autor) o de les òperes de N. Jommelli i J.G. Graun.
Al segle XIX, la utilització de sales de concerts de grans dimensions i el desenvolupament dels instruments de l’orquestra, feren que les veus de soprano haguessin de ser cada cop més potents, de manera que, a partir de compositors com R. Wagner i G. Verdi, el virtuosisme tècnic es decantà per la varietat i expressivitat del fraseig i el domini de la columna sonora en els registres extrems de la veu. Fou precisament en aquest segle que començà a consolidar-se un repertori operístic internacional i els cantants foren requerits per a interpretar papers que no havien estat escrits per a ells.
La gran diversitat d’estils en què els cantants havien de ser capaços de desenvolupar la seva activitat provocà l’inici d’una ràpida categorització de les veus. En el cas de les sopranos, aparegueren les següent categories: la soprano lleugera, la soprano de coloratura, la soprano lírica i la soprano dramàtica. Les veus de soprano lleugera són, en general, de dimensions reduïdes però amb una gran facilitat per a cantar en el seu registre més agut i per a executar passatges de gran rapidesa i agilitat. Blonde en El rapte del serrall de Mozart, Ophélie en el Hamlet d’A. Thomas, Sophie en el Werther de J. Massenet, la Lakmé de L. Delibes i Olympia en Les contes d’Hoffmannde J. Offenbach són alguns dels papers més característics d’aquesta categoria vocal, on han sobresortit cantants com Mado Robin, Hilde Gueden, Wilma Lipp, Rita Streich i Reri Grist. Els papers de la Reina de la Nit en La flauta màgica de Mozart o Zerbinetta en Ariadne auf Naxos de R. Strauss serien més adequats per a la soprano de coloratura, amb la mateixa facilitat per als aguts però de més presència sonora. És en aquest repertori on han destacat cantants com Elvira de Hidalgo (nascuda a Vall-de-roures), Maria Ivogün, Edda Moser, Luciana Serra, Kathleen Battle, Edita Gruberova i Natalie Dessay.
La majoria del repertori italià del principi del segle XIX, centrat en compositors com G. Rossini, V. Bellini i G. Donizetti, és especialment adequat per a les veus de soprano lírica lleugera, veu amb gran facilitat per als passatges d’agilitat però amb l’habilitat de sostenir llargues línies melòdiques en la part central de la veu. Personatges com Amina en La sonnambula i Elvira en I puritani, de V. Bellini, Lucia di Lammermoor de G. Donizetti (on destacaren les mítiques Giuditta Pasta i Adelina Patti), Gilda en el Rigoletto de G. Verdi i, ja al segle XX, Sophie en El cavaller de la rosa de R. Strauss, Doña Francisquitad’A. Vives, le Feu de L’enfant et les sortilèges de M. Ravel, Lulud’A. Berg i Anne en el The Rake’s progress d’I. Stravinsky són representatius d’aquesta categoria vocal, que ha trobat en intèrprets com Nelli Melba, Luisa Tetrazzini, Amelita Galli-Curci, Anna Moffo i Joan Sutherland els seus màxims exponents. Es poden incloure en aquest apartat les catalanes Maria Barrientos i Mercè Capsir i la valenciana Enedina Lloris.
A partir del segle XIX, molts compositors confiaren a la veu de soprano lírica, més consistent en la zona central que no pas la lírica lleugera, personatges principals com ara Elisabeth en el Tannhäuser de Wagner, Juliette en el Roméo et Juliette de Ch. Gounod, Micaela en la Carmen de G. Bizet, Tatiana en l'Eugeni Oneguin de P.I. Cajkovskij, Louise de G. Charpentier, Mélisande en el Pelléas et Mélisande de C. Debussy, Arabella i Maschallin en El cavaller de la rosade Strauss, Mimi en La bohème i Liu en Turandot de G. Puccini, Blanche en Diàlegs de Carmelites de F. Poulenc, etc. En títols d’aquest repertori han destacat sopranos com ara la valenciana Lucrecia Bori, Geraldine Farrar, Elisabeth Schwarzkopf, la catalana Victòria dels Àngels, Lucia Popp, Mirella Freni, Pilar Lorengar, Kiri Te Kanawa i Renée Fleming, entre d’altres. Paral·lelament es començà a apreciar cada vegada més la veu de soprano lírica spinto o lírica dramàtica. G. Verdi escriví alguns personatges per a soprano lírica, com Violetta en La Traviata o Amelia en el Simon Boccanegra, però cada cop més preferí veus més dramàtiques com és el cas dels personatges Aida, Amelia en Un ballo in maschera o Leonora en La forza del destino. Aquestes veus capaces d’afrontar Electra en Idomeneo, Donna Anna en Don Giovanni i la Comtessa en Les noces de Fígaro, de Mozart, Leonora de Beethoven, Agata en El caçador furtiu de C.M. von Weber, Cio-cio-San en Madama Butterfly de G. Puccini, Ariadne en Ariadne auf Naxos, Keiserin en Die Frau ohne Schatten ('La dona sense ombra') i Chrysosthemis en l'Electrade Strauss, són especialment apreciades per la seva capacitat a l’hora d’alternar els moments lírics i els de gran expansió sonora. En aquesta tipologia vocal i aquest repertori cal destacar, juntament amb Claudia Muzio, Emmy Destinn, Lejla Gencer, Elisabeth Grümmer, Renata Tebaldi, Leonie Rysanek, Galina Višnevskaja, Renata Scotto, Leontyne Price i la soprano catalana Enriqueta Tarrés.
La veu de soprano dramàtica troba gran part del seu repertori a partir de mitjan segle XIX, incloent en aquesta categoria vocal els papers d’Abigail en Nabucco i Lady Macbeth en Macbeth de Verdi, Isolda en Tristan und Isolde i Brunilde en Die Walküre('La valquíria') de Wagner, Electra i Tintorera en Die Frau ohne Schatten de Strauss i el de Turandot de Puccini. Sopranos com ara Rosa Raisa, Eva Turner, Rosa Ponselle i Gina Cigna han excel·lit en aquest repertori. Si en un paper dramàtic es troben passatges de coloratura ràpida i robusta es pot parlar d’una categoria específica dins d’aquest apartat, la de soprano dramatica d’agilità, amb Maria Callas com un dels màxims exponents (és el cas de L’Armida de Rossini o de la Norma de Bellini). En els papers de soprano heroica wagnerians han destacat, des del principi del segle XX, Frida Leider, Kirsten Flagstad, Martha Mödl, Astrid Varnay, Inge Borkh i Birgit Nilsson. Després dels anys seixanta, aquesta categoria vocal ha esdevingut cada cop més difícil de trobar, tot i que recentment hi han sobresortit sopranos dramàtiques com Hildegard Behrens, Gena Dimitrova, Jessye Norman, Maria Gullegina i Waltraud Meier. En òpera italiana, i especialment a partir del naixement del verisme, existeix una gran quantitat de personatges de gran histrionisme per als quals són necessàries sopranos amb veus grans i generoses, capaces de sobresortir per sobre d’orquestracions molt denses de compositors com P. Mascagni, R. Leoncavallo i U. Giordano. Augusta Oltrabella i Maria Carbone i els papers de Santuzza en la Cavalleria rusticana (Mascagni), Fedora (Giordano) i Manon Lescaut (Puccini) són exemples d’aquest tipus d’escriptura vocal.
Durant la primera meitat del segle XX, les òperes de Verdi mantingueren la seva popularitat, però les del període del bel canto perderen el seu espai en els escenaris internacionals per ser considerades molt poc interessants. Rosa Ponselle en la Norma de Bellini i sopranos lleugeres com Toti Dal Monte i Lily Pons en la Lucia di Lamermoorhan mantingut aquest repertori en cartell. La recuperació definitiva del repertori belcantista es produí a partir de la dècada dels cinquanta gràcies a les revolucionàries interpretacions de Maria Callas, Joan Sutherland i la catalana Montserrat Caballé.
Algunes sopranos, paral·lelament a les seva carrera operística, han mantingut una intensa activitat concertística en l’àmbit del recital i l’oratori. Aquest és el cas d’Elisabeth Schwarzkopf, Victòria dels Àngels, Gundula Janowitz, Jessye Norman i, més recentment, Barbara Bonney. D’altres, com Elly Ameling i la catalana Conxita Badia, han conreat de manera quasi exclusiva el repertori de concert. En el camp de la música antiga cal fer especial menció de les sopranos Emma Kirkby i Nancy Argenta, destacades intèrprets de compositors com J. Dowland, H. Purcell, C. Monteverdi, G.F. Händel i J.S. Bach.