Aquesta acceleració, que no sempre comporta la presència del terme italià, és un procediment conclusiu que precipita el final i alhora el converteix en el punt climàcic. L'stretto, també anomenat stretta (en catala ’estreta'), és característic dels finals col·lectius d’actes operístics (W.A. Mozart: Les noces de Fígaro, KV 492, final de l’acte 2n, Prestissimo), en particular d’obres italianes (G. Rossini: El barber de Sevilla, final de l’acte 1r), però també és present en la música instrumental (L. van Beethoven: Simfonia núm. 5, opus 67, IV Allegro; B. Britten: Sinfonietta, opus 1, Tarantella). Per extensió, el terme també pot utilitzar-se per a designar efectes climàcics finals, tant si comporten una acceleració del tempo com si no.
Música