Musicalment, sol caracteritzar-se per l’alternança dels modes menor i major i per l’increment progressiu del tempo. Ballada usualment per una parella encerclada i acompanyada per castanyoles i tamborins tocats pels mateixos dansaires, presenta les característiques d’una enèrgica dansa de festeig de gran destresa. Pren el nom de la ciutat de Tàrent. El seu origen ha estat associat a un ball terapèutic contra la malaltia del tarantisme, manifestació histèrica convulsiva popularment atribuïda de manera infundada a la picada de la taràntula i que hauria estat guarida mitjançant una dansa frenètica. Nombrosos compositors del segle XIX la utilitzaren en una forma molt estilitzada i virtuosa en música per a piano (C.M. von Weber, F. Chopin, F. Liszt, F. Mendelssohn, S. Rakhmaninov), per a violí (N. Paganini, P. Sarasate), per a orquestra (J.J. Raff, P.I. Cajkovskij, R. Strauss), en l’òpera (F. Lachner, L. i F. Ricci), el ballet (J. Coralli, P. Borri), etc. Dins la música culta, la tarantel·la més famosa és la inclosa en les Soirées musicales, núm. 9, de G. Rossini, reelaborada per a piano per F. Liszt i per a orquestra per O. Respighi i per B. Britten.
f
Música