Si bé els primers teatres permanents es bastiren a Grècia a partir del segle IV aC, i després a Roma, el llarg període de l’Edat Mitjana suposà un total trencament amb la tradició constructiva i l’ús dels teatres. Així, l’origen del teatre d’òpera cal situar-lo en el Renaixement italià i en el canvi de localització dels espectacles, dels espais públics -carrers o places- als espais privats -patis o salons dels palaus-, amb muntatges efímers, fins que es produí l’especialització d’un espai propi i permanent per a la funció. L’edifici havia de congregar el públic de manera adequada i permetre el desenvolupament de la ficció teatral. El naixement d’aquest tipus arquitectònic fou paral·lel al de l’escenografia i la perspectiva. Els primers artistes que realitzaren construccions efímeres per al teatre foren els dibuixants i pintors del Renaixement, els quals tenien com a referents els tractats d’arquitectura del final del segle XV. El 1485 es publicà el primer llibre de la magna obra De re aedificatoria, que L.B. Alberti havia escrit el 1450. El 1486 s’imprimí De architectura, obra escrita per Vitruvi a l’entorn de l’any 20 aC; aquest text havia estat redescobert el 1414, i el més segur és que Alberti el conegués a l’hora d’escriure el seu. "L’auditori ha de tenir forma semicircular i ha d’estar coronat per una columnata; l’escenari ha de ser una composició arquitectònica amb columnates superposades a manera de cases senyorials", deia L.B. Alberti en el seu tractat.
Al llarg de la dècada del 1580 es construïren els teatres més antics que han arribat fins a l’actualitat: el Teatro Olímpico d’Andrea Palladio a Vicenza (1580-84), amb l’escenari corpori i fix -obra de Vincenzo Scamozzi- simulant els carrers d’una ciutat, i el Teatre de Sabbioneta, que Scamozzi construí entre el 1588 i el 1590 per al duc Vespasiano Gonzaga. Tots dos presenten grades en semicercle envoltades per una columnata coronada amb escultures dins un espai cobert. Semblen edificis a l’aire lliure construïts en un interior. Entre el 1618 i el 1628, Giovanni Battista Aleotti construí per als ducs Farnese el Teatre de Parma, que reproduí el model pal·ladià en majors dimensions: el semicercle de grades es prolongà en forma de U i la columnata de fons es transformà en una façana de dos pisos; l’escenari, lliure d’escenografia permanent, permeté penjar telons pintats.
L’aparició del teatre d’òpera coincidí amb l’inici del Barroc. El primer teatre construït específicament per a aquest gènere fou el de San Cassiano, a Venècia (1637). També a Venècia, el Teatro dei Santi Giovanni e Paolo del 1639, reformat el 1654 per Carlo Fontana, incorpora els trets fonamentals del nou tipus: espai per a l’orquestra, escenari lliure apte per a bastiments, bambolines o telons, i cinc nivells de llotges envoltant un pati de butaques. Aquest teatre inicià la transformació de la forma en U en la forma de ferradura. La següent fita en l’evolució tipològica és la reforma que efectuaren François Blondel i Gaspare Vigarani al Teatre del Palais Royal de París el 1661. J. Lemercier l’havia construït vint anys abans per al cardenal Richelieu; la reforma per a convertir-lo en el primer teatre d’òpera francès consistí en la incorporació de la fossa d’orquestra, la disposició d’un escenari lliure per a bastidors, telons i bambolines i la substitució de les grades dels dos pisos d’amfiteatre per llotges.
Entre el 1666 i el 1671, Carlo Fontana construí el Teatro Tor di Nona a Roma sota els auspicis de l’exreina Cristina de Suècia. L’edifici es finançà gràcies als palchettisti, persones que havien comprat les llotges abans de la construcció. El 1693, el mateix Carlo Fontana transformà la planta en U dels sis nivells de llotges en la primera el·lipse truncada per la boca d’escena. Altres teatres d’òpera destacables del segle XVIII italià són el Teatro San Carlo de Nàpols, obra de Giovanni Antonio Medrano i Angelo Caresale (1737), en forma de ferradura, i el Teatro Regio de Torí, obra del comte de Castellamonte i Benedeto Alfieri (1740), en forma el·líptica truncada.
Però el moment culminant de l’arquitectura teatral a Itàlia es produí amb la construcció del Teatro alla Scala de Milà (1776-78), obra de Giuseppe Piermarini sufragada també pels futurs propietaris de les llotges. Amb ell s’arriba al zenit en el desplegament d’espais per a la relació social: salons, foyers i avantllotges. La seva forma de ferradura i els cinc pisos de llotges serviren de model per al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, de Miquel Garriga i Roca (1845-47).
A França, l’Òpera del Palau de Versalles, obra de J.A. Gabriel (1763-70), passà a ser model dels teatres cortesans. Però el més ambiciós dels coliseus operístics francesos del segle XVIII és el Grand Theâtre de Bordeus (1777-80), de Victor Louis. Aquest edifici influí en l’Òpera de París de C. Garnier (1861-75), tant en la composició de la sala com en l’organització de les escales i dels espais de relació.
A Alemanya, Karl Friedrich Schinkel construí el Schauspielhaus de Berlín entre el 1818 i el 1821 amb una clara voluntat d’expressar la funció de l’edifici des de les seves façanes. En les dues òperes que Gottfried Semper construí a Dresden (la primera en 1838-41, destruïda el 1869; la segona en 1869-78), el principal element de composició de la façana és la forma circular de la sala.
Al segle XIX, els grans teatres d’òpera estigueren lligats a importants operacions urbanístiques. En són exemple la Staatsoper de Viena, construïda entre el 1861 i el 1869, obra d’Eduard van der Nüll i August Siccard von Siccardsburg que s’emmarca dins el sistema d’edificis representatius a l’antic Ring de la ciutat, i l’Òpera de París, de Charles Garnier (1861-75), situada seguint el sistema de fites monumentals que focalitza les perspectives dels nous bulevards del Pla Hausmann.
El Festspielhaus que Richard Wagner promogué a Bayreuth (1872-76) inicià l’abandonament de les llotges i el retorn a les fileres semicirculars de localitats. L’arquitecte fou Otto Brückwald, però la idea de recuperar l’essència del teatre pal·ladià, a més de trobar-la en els projectes utòpics dels arquitectes de la Il·lustració (el d’E.L. Boullée del 1781 n’és el més important), es pot trobar ja en el Teatre de Besançon, construït per Claude Nicolas Leidoux entre el 1778 i el 1784, on apareix, per primer cop també, la fossa de l’orquestra amagada sota la corbata de l’escena. Juntament amb el de Bordeus i la Scala de Milà, el Teatre de Besançon reforçava el caràcter d’edifici autònom i independent que havien de tenir els teatres d’òpera.
L’època de les avantguardes, si bé aportà noves propostes per als teatres dramàtics, no presentà novetats per als teatres d’òpera més enllà de les escenografies, que anaren a la recerca de nous valors expressius. La il·luminació elèctrica de l’escena obligà les sales a prendre part activa en la producció dels espectacles incorporant focus i projectors. La creixent complicació escenogràfica, en què els telons pintats deixaren pas a les fermes bastides sobre l’escena, i l’afany per oferir una programació diària i en la qual els títols de les òperes es poguessin alternar fàcilment, exigiren espais auxiliars a l’escena per als canvis de les escenografies. La Deutsche Oper de Berlín (1912) fou el primer teatre que plantejà un escenari amb espais auxiliars en forma de creu i grans carros per al muntatge i el moviment dels decorats.
La reconstrucció dels teatres destruïts per l’aviació aliada el 1945 consolidà la nova línia d’avenç tipològic en els teatres d’òpera. Entre totes les reconstruccions tenen un interès especial la del 1962 de la Bayerische Staatsoper de Munic -construïda per Carl von Fischer el 1818-, pel que fa a la incorporació de tres espais de servei a l’escenari per al canvi d’escenografies, carros traccionats per cadenes i plataformes d’escena; i la del Teatre de Dresden, del 1985, en què, si bé l’ampliació de l’escenari no és tan important, la recuperació ornamental de la sala, foyers, passadissos i vestíbul marcà una nova sensibilitat en la intervenció o el tractament del patrimoni arquitectònic.
Entre els nous edificis construïts després de la Segona Guerra Mundial cal destacar la nova Deutsche Oper de Berlín i la Staatsoper d’Essen, obra pòstuma d’Alvar Aalto (1978). L’era dels grans escenaris arribà al seu màxim nivell de sofisticació amb el parisenc Teatre de La Bastille, obra de Carlos Ott de 1983-89, en què la disposició d’espais per al canvi d’escenografies arribà a un gegantisme injustificable. Aquest teatre, com els de Gottfried Semper, mostra la forma semicircular de la sala amb amplíssims passadissos en façana. Amb una cabuda per a 2 700 persones, és la sala més gran del món. Després de la inauguració del Teatre de La Bastille s’inicià una nova generació en la construcció de teatres d’òpera en què la tecnologia escènica, tot i la seva importància, pren un paper menys preponderant. Els nous teatres d’Amsterdam, Oslo i Atenes són més proporcionats a la seva activitat. En aquest sentit, la reconstrucció i ampliació del Gran Teatre del Liceu (1994-99) a càrrec d’Ignasi de Solà-Morales, Lluís Dilmé i Xavier Fabré establí l’equilibri entre la incorporació tecnològica per a la producció escènica, la reconstrucció ornamental de la sala i l’optimització d’espais per a públic i escena.
Secció longitudinal del Gran Teatre del Liceu
© Fototeca.cat/ I. Solà Morales/L.Dilmé/X. Fabré
Bibliografia
- Berthold, M.: Weltgeschichte des Theaters, A. Kröner, Stuttgart 1968
- Charlet, G.: L’Opéra de La Bastille, Electa Moniteur, París 1989
- Diversos autors: Enciclopedia dello spettacolo, 10 vols., Fondazione Cini, Casa editrice Le Maschere, Roma 1954-66
- Forsyth, M.: Buildings for music, The MIT Press, Cambridge (Mass.) 1985
- Hammitsch, M.: Der Moderne Theaterban, Berlín 1907
- Izenour, G.: Theatre Design, McGraw-Hill, Nova York 1971
- Nicoll, A.: The development of the Theatre. A study of theatrical art from the beginnings to the present day, Brace & Co, Nova York 1927
- Pevsner, N.: A History of Building Type, Thames and Hudson, Londres 1976
- Sachs, E.O.: Modern opera houses and theatres, 3 vols., Londres 1896-98
- Semper, G.: Das Hoftheater in Dresden, Brunswick 1849
- Solà-Morales, I. de, Dilmé, L. i Fabré, X.: L’Arquitectura del Liceu, Edicions UPC, Barcelona 2000
- Steinhauser, M.: Die Architecktur der Pariser Oper, Munic 1969
- Tidworth, S.: Theatres, an illustrated history, Pall Mall Press, Londres 1973